Per què no llegim

Fins i tot la prestigiosa The New York Review of Books prestava atenció, en un dels seus darrers números, al llibre de David L. Ulin (The Lost Art of Reading, Why Books Matter in a Distracted Time, Seattle, Sasquatch Books, 2010), en què l’autor es pregunta les causes per les quals les generacions joves (els postadolescents, com el seu fill Noah), llegeixen escassament, o no llegeixen gens, i es queden muts quan han de fer un comentari d’un o altre llibre que els han obligat a llegir a l’escola. (Diguem, de passada, que els nord-americans ja fa decennis que trien uns llibres de lectura per als escolars molt més sensatament que els catalans, que continuem entestats a fer llegir als nostres nois i noies —Déu els empari— la poesia d'Ausiàs March o les primeres novel·les de la Rodoreda, per no esmentar coses encara menys passadores a la seva edat.)

David L. Ulin fa una declaració força sorprenent —és periodista, i llavors la cosa ja resulta menys estranya—, al començament del llibre, en el sentit que la culpa que els nois i noies no llegeixin no es deu ni als telèfons mòbils, ni a l’iPad, ni a l’iPod, ni a les vídeoconsoles, ni a l’auge de les pandilles urbanes, ni a la televisió, ni a res de tot això. Hom es queda, llavors, amb la pregunta de quina deu ser, doncs, la raó per explicar-se la desafecció a la lectura de les generacions més joves. Ulin, com s’ha dit, creu que la culpa no procedeix de les noves tecnologies: més aviat les lloa, adduint que, atès que els joves tenen una dalera extraordinària per aquests ginys que ens ofereix, any rere any, la indústria dels media, llavors més aviat cal esperar que llegiran cada dia més, perquè l’enlluernament de les tecnologies els hi animarà: ànima bella!

Diu l’autor, amb molt bon criteri, que el que aconsegueixen les històries (narratives, s’entén) és fer-nos present una sèrie de coses que, altrament, no coneixeríem mai. Però Ulin no té en compte que “la idea del present”, entre els joves, equival avui estrictament a l’experiència del present viscut, no a l’experiència present dels fets esdevinguts en el passat, fets que, reals o narrats, posseeixen inevitablement un gruix que cada dia fa més nosa a les persones joves, les quals, justament en el nostre moment històric, viuen un present estàtic en què el futur només compta com a desastre i el passat com a arqueologia oculta i oblidada. La idea que la literatura “restaura per a nosaltres el temps en una forma més fonamental” (pàg. 80) és una idea correctíssima i lloable. Encara ho és més que el llibre acabi lloant el caràcter metaliterari, immers en la diacronia de la història literària, de l’obra de Borges, i que digui, cap a la darrera pàgina, que “llegir, després de tot, és un acte de resistència en un paisatge de distracció”. Té tota la raó. Però la pregunta amb què encetava el llibre, és a dir, quins factors han fet que els joves s’interessin cada vegada menys per la lectura, queda sense resposta. Hi ha moltes pàgines dedicades als esforços de l’autor per fer que el seu fill llegeixi i entengui The Great Gatsby, de Scott Fitzgerald, però l’autor reconeix que aquest seu fill no mostra cap interès en aquestes lliçons particulars.

“No l’autor del llibre, sinó el president Obama, l’encertava quan parlava de la crisi de la lectura al món occidental”

Acabada la lectura d’aquest llibre carregat de bones intencions, el llegidor arriba a la conclusió que l’autor no ha tingut la mateixa gosadia que la que va manifestar el president Barak Obama —citat per l’autor a la pàgina 62 del llibre— en un discurs pronunciat el 9 de maig de 2010 a la Hampton University, en què va dir: “Amb iPods i amb iPads, amb Xboxes i amb PlayStations —cap de les quals coses sé com funcionen— la informació esdevé una distracció, una diversió, una forma d’entreteniment, més que una eina per a l’enriquiment, més que una cosa adreçada a l’emancipació. Però tot això no ho dic per pressionar-vos; és per donar més pressió al nostre país i a la nostra democràcia”.

L’autor, doncs, tenia la clau per explicar-se el fenomen de la desafecció actual a la lectura, però s’ha quedat, com a bon anti-ludita (de Ludd, no de ludus) beatament instal·lat en la candidesa de sempre.