Simón fa cine per inventar la mare i inventar-se
La directora dedica a la seva mare i al seu fill acabat de néixer un curt encarregat per la marca de moda Miu Miu, que té una col·lecció titulada ‘Women’s Tales’
Zoe Cassavetes va ser la primera directora convidada per la marca de moda Miu Miu a dirigir un curt dins d’una sèrie titulada Women’s Tales. També van ser-ho Hiam Abbass, Agnès Varda i Lucrecia Martel, entre d’altres. Fa poc s’ha penjat a internet amb èxit el curt número 24 d’aquesta sèrie. L’ha dirigit Carla Simón. Es diu Carta a mi madre para mi hijo. Un títol que orbita clarament, com també el seu curt Correspondencia, en el món d’Estiu 1993 i l’absència de la mare.
Simón té altres curts, per exemple els que va rodar quan estudiava cinema a Londres, dels quals la gent del cinema Zumzeig en va programar un tast. Hi ha, per exemple, Después también (2018), per a la Coordinadora Estatal de VIH i Sida. Un exercici sobri, sense sermoneig, sobre el procés d’assimilar, pair, per part del noi protagonista, la notícia que és positiu. Un film fet amb enorme prudència narrativa, fugint de clímaxs previsibles, sobre aprendre a conviure amb la malaltia i saber comunicar-ho, particularment a la gent que estimes.
Correspondencia és un diàleg audiovisual entre Simón i la cineasta xilena Dominga Sotomayor a la manera que ja havien fet altres cineastes com Víctor Erice i Abbas Kiarostami. A Correspondencia són quatre epístoles audiovisuals, dos per part de cadascuna, al voltant de la família, la maternitat, el cinema... Simón no estalvia textos escrits. En aquestes frases que envia a Sotomayor, explica que la seva mare biològica li va donar la genètica i la mare adoptiva, l’educació, però que no sap ben bé què porta de cadascuna, i escriu: “Quizás cuando tenga mis propios hijos podré diferenciar qué es genética y qué es educación”.
Carta a mi madre para mi hijo segueix aquesta reflexió i cerca en un entorn ple d’ecos del passat. Hi ha moments particularment emotius, quan la mare biològica (interpretada per Ángela Molina), sense dir paraula, serveix un te a la seva filla gestant. Un conte amb final feliç. També hi ha escenes indesxifrables, intransitives, que, imagines, formen part d’un àlbum mental. I és lògic que ho siguin, perquè la mare, una mare que va morir de sida quan Simón era nena, és encara un gran misteri per a la cineasta, que manifesta al film que creu que fa cinema per “poder inventar-la i inventar-me”. Aquest seria el motiu central d’aquesta peça misteriosa, bella, tot i que no exempta d’algun error. El més obvi és quan Simón es filma a ella mateixa nua i embarassada com va fer la seva mare quan la portava a la panxa. Les fotos originals es veuen fugaçment a Correspondencia i amb més detall en aquest curt. Simón pixela els pits i els genitals de les fotos maternes i també la recreació que ella en fa. Millor que no les hagués mostrat. Es pot entendre, per respecte a la difunta, que ho faci en el cas de la mare, que no pot opinar, però en les seves trasllada un estrany avergonyiment que els espectadors contemporanis poden no entendre, particularment després de la necessària reivindicació que ha fet l’actriu Emma Thompson amb el seu primer nu cinematogràfic i proclamant el dret que tenen les dones, de qualsevol edat, de mirar-se al mirall, de no tenir vergonya del cos no canònic i mostrar-lo amb plenitud.
Al film, es veu Carla Simón, amb el fill en braços, enviant una forta abraçada a la mare sobre la qual ha inventat un conte per poder-l’hi explicar al Manel. La textura de súper-8 reforça la idea de memòria, indagació d’un passat.
Miu Miu li va encarregar el curt quan Simón estava enfeinada en la promoció d’Alcarràs al festival de Màlaga i ja havia guanyat al festival de Berlín. A Correspondencia, Sotomayor es pregunta si es pot fer cine, se suposa que bon cine, i tenir fills. Simón ja té la resposta a aquest dubte, difícil d’entendre. És possible.
