‘La veu del seu amo’, de Max Besora: Una faula sobre les relacions de poder

Llegir Max Besora és una festa. I ho és perquè Besora entén la literatura des d’una perspectiva lúdica: per a ell, la literatura significa experimentació amb el llenguatge, significa paròdia, ironia i pastitx. Elements tots ells que tornem a trobar en el seu nou treball La veu del seu amo, una novel·la on l’autor dona veu a un gos petaner que va a la recerca d’un amo. Besora construeix una faula contemporània entorn de les relacions de poder que estructuren les relacions humanes, unes relacions que, ens recorda Besora, aparentment no poden fugir d’aquesta lògica d’abús de poder, atès que el desig i la voluntat de dominació són intrínsecament humanes.

La veu del seu amo té un punt de divertimento amb aquest relat: traduir “de l’original en llenguatge caní”, on els gossos dialoguen entre ells, on cada animal té la seva pròpia llengua i on ens transcriuen les cartes, mai enviades, que el gos escriu als humans i que firma amb la seva petjada. Però no ens hem d’enganyar, aquest és només l’embolcall: La veu del seu amo és una novel·la on Besora assumeix el consell horacià de docere et delectare —ensenyar delectant— no només per reflexionar sobre les relacions de poder i sobre la voluntat de poder intrínsecament humanes, sinó també per inscriure’s dins de la tradició de l’animalització literària i de les faules protagonitzades per animals, tradició que va d’Isop fins a George Orwell, de Jack London fins Wajdi Mouawad i Natsume Soseki passant per Horacio Quiroga, per donar-li la volta. Perquè a Besora no li interessa mostrar-nos els animals com a representació dels éssers humans, sinó pensar l’animalitat com a resposta i com a alternativa. La pregunta ja no és qui és més animal, si l’individu o la bèstia, sinó si l’animalitat pot ser pensada com l’alternativa a una humanitat sustentada en la denigració i explotació física, moral i material del més feble.

Amb les habituals referències a les seves novel·les anteriors —ens retrobem, per exemple, amb Sant Pancraci o Joan Orpí, convertit en nom de carrer—, amb ironia i to burlaner —com ara el jove que escriu novel·les que res tenen a veure amb les d’aquells imitadors “buits d’idees i sense estil”, “ja mortes i caducades”, però que “guanyen premis, fama i honor”, i que rep una carta de rebuig en què l’editor li diu sense cap mena de cortesia que “la seva obra és simplement horrible (...) mai n’havíem llegit cap de pitjor”— Besora refà a La veu del seu amo la dialèctica amo-esclau de Hegel, posteriorment revisada per Lacan, per reflexionar sobre la necessitat de reconeixement —l’amo és reconegut per l’esclau i l’esclau per l’amo—, sobre la inscripció dins del sistema, és a dir, sobre la domesticació —el gos assumeix el rol de ser un animal domèstic, al servei de l’amo que el manté i el cuida com a contraprestació— i, en concret, sobre la pèrdua de llibertat com a conseqüència inevitable. Deixar de ser lliure per ser esclau, aquest és el dilema que afronta el gos petaner i que nosaltres hem superat assumint l’ésser esclau com a única possibilitat. Perquè no només hem renunciat a la nostra llibertat, sinó que hem acceptat que l’abús de poder, la submissió i la voluntat de poder estructurin les relacions socials renegant de tota alternativa possible.