Les amigues de caminar

Jo vaig néixer cansada. Entre la nyonya i la desídia. Una noieta de peus ganduls. Això explica la mandra que m’envaïa a l’escola a l’hora de jugar a futbol o córrer al voltant del pati a la classe d’Educació Física. La mandra i la pocatraça, per ser exactes, que una exercitava molt bé el cervell i s’aprenia la definició d’astronomia de l’enciclopèdia fil per randa, però no l’encertava a xutar la pilota. Jo deia que era perquè era esquerrana i que quan els altres em llançaven la pilota amb la dreta, la trajectòria m’enganxava a contrapeu, és clar, i per això no l’encertava. Excuses per a tot. Sempre. Pur instint de supervivència, com ara amb la quota del gimnàs, que pago amb la devota convicció que hi aniré l’endemà, però llavors resulta que no. La vagància de peus m’ha acompanyat a la vida com les bosses als ulls i els vestits que fan fru-fru. Part de la meva identitat. Fins que vaig descobrir, en una incursió per la muntanya del poble, buscant els meus dominis perduts, els plaers de caminar. I de pensar al ritme dels peus. I de sortir a caminar amb les meves amigues de caminar.

A elles, la Teté i les dues Marujas, no les vaig descobrir jo; ja existien. El que passa és que no les veia. No les veia, almenys, amb aquests ulls de caminar. Eren dones properes, que em van veure néixer i créixer alhora que ho feien els seus fills; cares conegudes, però d’una altra generació. Eren veïnes, amigues de la família, puntals de la tribu en la vida del poble, persones de confiança, gent que es casa sense ser de sang. Ens separaven només —i déu-n’hi-do— algunes dècades, un matrimoni i uns quants plançons.

Un dia, quan els anys havien passat i l’abisme que separa l’adolescència de les generacions més grans s’havia empetitit, ens en vam anar plegades a caminar. Elles, en la seva rutina dels capvespres de sempre; jo, que feia temps que vivia lluny, per tornar de debò al lloc del qual no me n’he anat mai del tot. I hi vaig tornar. A aquell lloc d’on no he marxat mai, i a caminar amb elles.

L’altre dia vam anar als muíños de Morancelle, uns vells molins restaurats del poblet del costat on no m’havia inspirat mai a anar. La Teté, com sempre, de gambada llarga, accelerava el pas i guiava la comitiva. Tot i que quan hi vaig jo, abaixa el ritme perquè sap que protesto i la renyo per anar ràpid i no gaudir del paisatge. “Anem a caminar, no a passejar”, em contesta sempre.

Aquest matís entre caminar i passejar. I no és el mateix una cosa que l’altra. Com tampoc és igual caminar que córrer. Caminant, com passejant, pots parlar, riure i plorar amb algú al costat. Escoltar, pensar i estimar en companyia. Fins i tot si camines al trot. Però córrer no es presta tant a compartir, perquè requereix més de tu per a tu mateix que dels altres i, és clar, un ja en té prou amb respirar sense ofegar-se per a sobre haver d’entaular conversa. Córrer, corres per tu. Caminar, per tu i per tots els teus companys.

A elles els dona la vida. Caminar, parlar, fer safareig, recordar coses de fa molt de temps que ja no hi són i dibuixar, sense pretendre-ho, l’arbre genealògic de mitja parròquia. “Saps qui és el marit de la tal, que és cosí del qual i cunyat d’aquell altre?” Les famílies i els parentius per aquí són tan llargs, que un arriba al llindar dels 10.000 passos abans d’arribar als cosins segons d’algú.

“Quan camino, em queda el cos bé”, diu la Maruja do Camilo. I la ciència l’avala: no cal, ni tan sols, arribar a aquests 10.000 passos, amb uns quants menys de manera habitual ja ajudes a enfortir músculs, reduir l’estrès, regular la pressió arterial o dormir millor. I al final, com tot el que genera plaer, es torna un vici: “Quan un dia no anem a caminar, ja ho trobem a faltar. És una via d’escapament, també per tenir connexió amb els veïns, per trobar-nos”, afegeix la Maruja do Caramés. Caminar amb les amigues de caminar fa bé al cos i a l’ànima.

La Teté, que va recórrer món i va viure a Veneçuela als anys setanta i vuitanta, diu que no hi ha res com el poble, Pereiriña. Que no n’hi ha cap de tan bonic. I de serveis també va sobrat perquè, atenció, tenim bars, església, escola infantil, farmàcia i, des de fa poc, fins i tot perruqueria. “Tenim mar, muntanya, aire pur. Tot”, resol traient pit. Des de dalt dels muíños es veu Pereiriña allà baix, entre els camps d’herba, amb el sol que bat fort sobre el campanar de l’església. Tot el que necessiten —necessitem— és allà mateix, a uns quants passos.

Caminar també fa revifar el record. Cada gambada és una volta de clau al pany de la caixa de pensar. Per obrir-la o tancar-la. Això depèn. Elles parlen molt de com estava aquella casa vella abans o de com ha crescut la malesa d’aquell altre turó des que eren petites. Miren enrere per veure’s baldufesal mateix lloc, es recorden entre riallades les unes a les altres i jo, que llavors no existia, me les imagino uns espinguets i belluguets, muntades al carro de les vaques o recollint pinyes per encendre la llar de foc a la nit. “Ens divertíem fent atrocitats. Sortíem pels camins de nit a caminar fent llum amb una tisa, robàvem fruita o patates, buidàvem sacs de serradures a la carretera”, deixa anar la Teté a riallades. Les anècdotes són infinites.

Elles pensen en els seus abans i jo en els meus. En els temps de fer esclatar estalotes pels camins, collir mores dels esbarzers o passejar a l’església els diumenges amb les sabates noves de xarol. I torno a passar per on vaig caure amb la bicicleta sobre l’atri empedrat de la parròquia; o repasso, des del llindar de la capella, aquella vegada que vaig arribar corrents a la sagristia per dir-li al capellà, Don Adelino, que havia descobert el misteri de la Santíssima Trinitat —és a dir, un sol Déu en tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant—: “Miri, la Santíssima Trinitat és el meu pare perquè el meu pare és pare meu, és fill del meu avi i, quan es mori, serà un Esperit Sant perquè és molt bo”, li vaig explicar mentre la meva germana es posava les mans al cap. N’estava convençudíssima. I ara també.

Com més camines i més arbustos veus passar, més t’adones que els records no porten enlloc i deixen un regust amarg al final, com el primer glop de cervesa freda. És gustós, però després rasca. Està prou bé, de vegades, mirar enrere, si saps com tornar a mirar cap endavant. El millor, en qualsevol cas, és continuar caminant. 10.000 passos o més.