“La bondat és una forma de dissimular la manca de talent”

Javier Cercas va destacar de la cèlebre També això passarà, la primera novel·la de Milena Busquets (Barcelona, 50 anys), que “res sona a literatura, tot sona a veritat”. La veritat és una de les virtuts més escasses, conclou Busquets al seu darrer llibre, Les paraules justes (Amsterdam), un dietari de reflexions, aforismes i experiències quotidianes on hi destaca una llibertat de pensament poc habitual.

“Pots explicar la teva vida amb tots els pèls i senyals, fins als més mínims detalls, i que sigui mentida, però que una sola frase, un paràgraf, un conte, un poema siguin veritat!”, demana Busquets a Les paraules justes, i hi afegeix: “Llavors és com, a les pel·lícules, en una màquina escurabutxaques s’alineen les tres fruites del premi, s’encenen tots els llums, sona una música triomfal i cau un doll de monedes d’or”.

Pregunta. En diversos moments del dietari reconeix ser feliç, fins i tot tan feliç que no pot escriure. La seva obra destaca per ser tot el contrari a la literatura del lament: no hi ha victimisme, ni opressió ni agafa la bandera de cap col·lectiu. És inusual això?

Resposta. Hi ha una idea equivocada, que escrius per canviar el món. El món és un desastre però no es canvia amb la literatura. El món no es canvia escrivint llibres, i els que ho aconsegueixen són casos que es compten amb els dits d’una mà: Zola i l’afer Dreyfuss, Voltaire, Soljenitsin i els gulags...

P. Diu que vivim en “una època en què està prohibit dir ximpleries, passar-se de la ratlla i anar massa lluny”. Està prohibit o està penalitzat?

R. És veritat, prohibit, no. Però hi ha una cosa que està instaurada, no d’ara ni de fa deu anys, de fa més, que és l’autocensura. Quan t’autocensures per la por del que pensin els altres, o que t’autocancel·lin, és greu. Les coses realment creatives se t’acudeixen quan surts de la ratlla. Estar tan encotillats potser ens fa bons ciutadans, però no sé si ens fa bons escriptors o bons creadors. Si et quedes en el teu quadradet és molt difícil que se t’acudeixi convertir un home en un insecte. Amb l’autocensura es paga un preu creatiu alt perquè potser ens fa bons ciutadans conscienciats, molt feministes, molt ecologistes, però l’art és una altra cosa, l’art no va de fer ciutadans exemplars. El màxim que li pots demanar a un creador és que pagui els seus impostos i que no assassini ningú.

P. Hi ha una càrrega de fons contra el feminisme militant als seus escrits. Li ha generat animadversions aquesta manera de pensar? Al llibre posa l’exemple d’una periodista que la menysprea.

R. No m’assabento molt perquè no em vull assabentar, però segur que estic pagant un preu. Però estic molt disposada a pagar-lo. No només ens hem de mantenir a ratlla, també has d’estar inscrit en un grup. Has de ser clarament d’un grup. Si ets d’esquerres, has d’estar amb els d’esquerres, si ets feminista, has de beneir totes les coses que se’ls acudeixi. Em considero feminista com considero que ho és qualsevol persona assenyada. Fa deu anys que va morir la meva mare [l’escriptora i editora Esther Tusquets], de les primeres feministes. Estaven convençudes que havien fet la seva feina aconseguint el divorci, la píndola anticonceptiva o l’avortament. De sobte van venir unes noies més joves i em diuen que la batalla no s’ha acabat. La meva primera reacció va ser pensar que no saben res. Però després comences a pensar, et fiquen la idea dins, i et vas fixant en coses, i sí que potser hi ha menys respecte per part dels homes, a vegades una mica de paternalisme.

 P. Jordi Llovet va dir que la cultura catalana és prolífica en “sacerdots sense sotana”, i ho va qualificar de “formes modernes de fariseisme”. I hi va afegir que prefereix “els dimonis a aquesta santedat hipòcrita”. M’ha fet pensar en una línia de Les paraules justes: “No hi ha res més pornogràfic que l’exhibicionisme de la bondat i de les bones intencions”. Hi veu el paral·lelisme?

R. Sí, es el que deia abans, això d’haver de comportar-se de forma impecable, haver de tenir bons sentiments i intentar convèncer els altres que realment ets així. Sense els dimonis, sense els monstres, la vida no m’interessa. Jo no em desperto pensant què faré per ser bona persona, em desperto per saber què faré avui per divertir-me, emocionar-me. Crec que la bondat és una forma de dissimular la manca de talent. Som en una època tan mediocre. Els mediocres triomfen tant, i què han d’oferir els mediocres? La bondat.

P. A Les paraules justes hi apareixen grans elogis a Madrid contra una Barcelona que veu bruta i en retrocés. Hi ha una madriditis generalitzada? O en el seu cas, com s’interpreta del llibre, és perquè s’ha enamorat d’un madrileny?

R. Ara ha agafat molt fort a tothom amb Madrid, és una obsessió. Tot en la meva vida està condicionat per l’amor. Barcelona de sobte em sembla horrible perquè l’home del que estava enamorada és a Madrid, però si hagués estat de Càceres, t’hauria dit que Càceres és com Nova York.

P. Però les dues ciutats han seguit evolucions diferents?

R. Sí, a Madrid hi hagut un floriment. L’experiència de les dues ciutats no és molt diferent: totes dues son al mateix país, les dues han passat per una pandèmia i abans per una crisi econòmica, però hi ha gent que surt de les crisis més rejovenida i hi ha gent que surt fotuda. La sensació és que Barcelona s’ha quedat adormida, la sensació és que és una ciutat més tancada que quan jo era jove, i molt bruta. Però quan soc a Madrid tinc amics que diuen que Madrid també és bruta. Però Barcelona, entre els independentistes i els de l’Ada Colau... No són exactament el cosmopolitisme i el glamur.

P. Hi ha sectors de la progressia de Madrid que admiren i veuen en Barcelona un model a seguir, per la limitació del trànsit de cotxes o les superilles. Tenim tendència a desitjar allò que no és nostre?

R. Això també, però és que Barcelona és molt Barcelona per moltes ximpleries que facin, com les superilles i altres imbecil·litats.

P. No li agraden les superilles?

R. És lletgíssim, no té passi. M’és igual que ho hagin exportat a Suècia o que ho hagi fet l’arquitecte més genial del planeta. És lletgíssim, és una ximpleria, és una porqueria i no té perdó de Déu. No ho he estudiat a fons però quan soc a una superilla, no sé ni per on passar. Però és molt difícil carregar-se Barcelona, malgrat els independentistes i els de Podem.

P. Escriu que el pitjor defecte del seu enamorat és que no sap qui és Gary Cooper. És greu no saber qui és?

R. Jo crec que és important saber qui és Gary Cooper, vol dir que segurament no saps qui és Greta Garbo o John Wayne, es manca de cultura general. A mi la incultura no m’ha semblat mai tendre o atractiva. Però si t’has enamorat, passes per damunt d’aquestes coses.

P. I ell, quan ho ha llegit, què li ha dit?

R. Res, es va quedar tan panxo.