‘Epigrames’, de Marcial: Un cos diminut i un fibló punyent

Un breu epigrama d’un autor anònim diu que l’epigrama ha de ser com una abella: ha de tenir fibló, però també dolçor i un cos diminut. Aquest gènere literari originat a Grècia, escrit sobre un suport dur i durador, va arribar a la perfecció amb Valeri Marcial, nascut entre l’any 38 i el 41 a Bílbilis, l’actual Calataiud, al tarraconense conuentus Caesaraugustanus, i on va morir l’any 104 quan retornà a la seva pàtria hispana després d’haver viscut set lustres a Roma.

Es disculpa Marcial amb el lector “per si et semblo un llibre massa voluminós i llarg, i veus el punt final massa llunyà”. El poeta ens recomana llegir-ne només un tros per esdevenir un llibret, tan breu com ens plagui, al nostre caprici. Aquesta captatio benevolentiae del poeta és la disculpa de qui se sap dotat d’un talent excepcional, mestre indiscutible d’un vocabulari informal i groller, poc pudorós, necessari en un gènere literari que vol dir les coses pel seu nom, sense pèls a la llengua. Un miler de pàgines, quinze llibres d’epigrames, en llatí i un català exemplar i gens purità, no es fan ni llargues ni voluminoses, i Marcial fa seva com pocs la màxima de Catul segons la qual el poeta ha de ser honorable però l’epigrama impúdic i lasciu. Segueix també Horaci quan critica satíricament i severa els vicis de Roma i dels homes, i exhibeix molta gràcia i molta malícia però també, com deia Plini el Jove, no menys candidesa.

L’epigrama té una virtut especial per al coneixement de la societat romana i de tots els temps, ja que pels seus versos veiem desfilar tot un seguit d’habitants de la cosmopolita Roma, en la seva quotidianitat, amb els seus vicis i virtuts, amb to d’escarni i amb el retrat amb clarobscurs de tota la grandesa i la misèria humana. Enyora el poeta, en versos d’onze síl·labes i onze peus, el locus amoenus de la seva terra, però també en dístics elegíacs troba a faltar la sorollosa Roma quan marxa temporalment de l’urbs. Altres metres serveixen al poeta per versificar relacions familiars amb els pares i amb el germà, amb els amics Juvenal, Plini el Jove o Quintilià, amb els llibreters que li venien llibres a Roma o el jove mort als dinou anys que li feia les còpies dels seus llibres en pergamí. No manquen tampoc en els seus versos els espavilats, els lladres, els vells lascius, els banyuts, els caçadors d’herències, els nou-rics i les bagasses, tampoc els dards enverinats contra aquells que li roben versos ni l’adulació, l’afalac i la llagoteria que tant li han estat criticades al tirà Domicià i als emperadors Nerva o Trajà. La bullícia del panem et circenses, del pa i circ, la trobem al seu Llibre dels espectacles, poemes escrits per commemorar la inauguració del Colosseu per l’emperador Titus i l’agitació brogent de la multitud davant dels jocs i la sang a l’arena de l’amfiteatre.Jaume Juan Castelló ja ens havia regalat a la mateixa editorial Adesiara un Horaci i un Ovidi memorables. Ara ens ofereix íntegrament, en un català sense censures ni autocensures morals, un Marcial excepcional, alegre i punyent, sense pudor, obscè, procaç, alhora moralista i misogin, sempre jovial i divertit a l’orella diligent, lúcid analista de la naturalesa humana, implacable censor de vicis i falses virtuts.

L’edició —premi Vila de Martorell, Memorial Montserrat Ros de Traducció de Clàssics 2021—, com sempre en el catàleg d’Adesiara, és un goig per a la vista i el tacte i una mostra d’ofici editorial i patriotisme cosmopolita que incorpora a la nostra llengua i en bilingüe el millor de la literatura universal, fent, com diria el mateix poeta, que les paraules corrin i la llengua continuï viva.