Els tombants poètics

L’escriptura poètica té una voluntat de desconcert que forma part essencial dels constituents bàsics que la caracteritzen. Així, per exemple, la idea de vers prové del verb llatí vertere, girar, passant pel concepte de l’escriure com fer solcs a la terra i, per tant, entendre el cultiu de la lletra com un treball de llaurador que va passant la rella i, en un moment donat, tomba. És a dir, que la decisió del canvi de línia (motivada per raons visuals, rítmiques, obstructives o les que sigui) és un dels arguments cabdals de la forma versificada perquè el versus és exactament la virada del reguerall. I la versatilitat, ves per on, és la capacitat per girar, de manera que un bon versaire és aquell que sap fer virar el caminet de manera que fressi un bon discurs.

Però resulta que, passant a la categoria següent, i entenent el poema no sols com un seguit de versos, sinó com un conjunt d’estances, descobrim que la paraula estrofa (στροφή) en grec vol dir “revolt”. Ja no es tracta, doncs, de la magnitud del senderó terreguer i l’anar de cara o, viceversa, anar a l’adversa que ho tergiversa, sinó que passem a un sentit de paisatge més ampli. Allò que en el vers era una qüestió direccional de traçar un deixant, en l’estrofa és un canvi de rasant, el pas d’un vessant a l’altre de la muntanya, el tomb substanciós que va de l’obaga a la solella o que ens obre els ulls a una panoràmica inesperada. L’estrofa pot ser la corba perillosa que et fa mirar, de cop, les coses des de l’altra banda, un canvi de punt de vista.

Anant encara més enllà, trobem la volta, el moment clau en l’estructuració d’una forma clàssica com el sonet a la italiana, o sigui, el punt en el qual, després dels dos quartets inicials, comença l’acceleració dels tercets i on es reprèn el motiu principal o bé se’l capgira amb alguna adversativa. Una altra contribució a la regirada contínua que és cada element de la poesia: una cinètica marejadora que va d’aquí cap allà, que s’oposa a si mateixa, que recerca en la contradicció i en la contrapartida, en la llum i el contrallum.

Fins aquí, tots els termes plantegen una certa suavitat en el recorregut, donen la fluïdesa arrodonida del tomb, de la voluta, de l’el·líptica, però la terminologia poètica també té tota una altra cara molt més dràstica que comença en la idea de la pausa que es fa en l’interior d’un vers, la cesura, mot derivat de caedere, tallar, i que, enfilant-se per tot un seguit de parataxis, particions i escissions, fa que ens trobem el fil esmolat del canvi sobtat de tema, sense ni girs que ens hi guiïn, ni enllaços, ni continuïtats, que explota en el kire japonès (mot que, de nou, vol dir “tall”), la ruptura que fa que la relació dels dos elements bàsics d’un haiku no sigui ni òbvia ni fàcil d’interpretar.

La poesia, doncs, està feta d’elements que volen trencar la linealitat i l’encadenament, que estan pensats per desafiar la rectitud i la dretura, per compondre descomponent.