‘Cavalcades’, de Maria Dolors Orriols: Redescobrint l’escriptora

Al llarg de tota la vida de qualsevol lector, inevitablement, hi ha llibres que mai es llegiran. Són molts, de fet, els llibres que no només romanen sense ser llegits, sinó dels quals, fins i tot el lector més experimentat, mai tindrà notícia. És així. És inevitable. Allò que, tanmateix, no és inevitable és que siguin els llibres escrits per dones els que tinguin més possibilitats de passar a l’oblit. I això és evitable només gràcies al treball d’editorials implicades en la recuperació d’autores que, pel temps històric viscut, han estat oblidades i apartades de qualsevol cànon. On era Maria Dolors Orriols?, es pregunta qui aquí escriu. Per què no la coneixia? Òbviament, una s’ha de fer càrrec de la seva ignorància i no responsabilitzar el sistema, el món o qui sigui d’allò que ignora. Dit això, hi ha una evidència: Maria Dolors Orriols havia desaparegut de les llibreries fins que Viena Edicions va decidir rescatar-la i publicar Cavalcades. Es tracta de la seva primera obra. Un llibre de relats publicat el 1949 i que, en el seu moment, va despertar l’interès i l’admiració de la crítica, sent l’autora reconeguda amb el premi Concepció Ravell als Jocs Florals de Montevideo. El 1950, Orriols va publicar la seva primera novel·la, Retorn a la vall, i el 1951 un altre llibre de relats, Reflexos. Després un llarg silenci motivat per la impossibilitat de publicar. Orriols, malgrat tot. va continuar escrivint, i finalment, arribada a la democràcia, els seus escrits es van convertir en llibres: Cop de porta, Molts dies i una sola nit o les seves memòries, Escampar la boira, són només alguns dels títols que Orriols va publicar abans de la mort l’any 2008.

Cavalcades és un llibre de relats d’una escriptora que, tot i ser el seu primer treball, demostra una maduresa sorprenent. Els set relats que componen l’obra giren entorn dels cavalls, humanitzats i en molts casos convertits en observadors de tot allò que succeeix al seu voltant. Els lectors mirem a través dels seus ulls i, alhora, ells ens miren. Ells es reflecteixen en nosaltres i, sobretot, nosaltres ens veiem reflectits en ells. Es podria pensar que el punt de partida d’Orriols van ser els bestiaris medievals. Segurament els coneixia, però seria erroni pensar que Cavalcades s’inscriu sense matisos dins d’aquest gènere que, ja en el segle XX, va ser reactualitzat per autors com Borges o Tolkien, per citar-ne només dos. En primer lloc, l’element màgic i mitològic està completament absent en els relats d’Orriols. I, en segon lloc, el caràcter moralitzant que definia els textos medievals tampoc hi és. No hi ha, de fet, cap intenció moral i encara menys exemplificador de res. Els relats no són un pamflet, sinó un retrat poc indulgent de l’ésser humà i de les motivacions que el mou en un context —recordem que el llibre es va publicar el 1949— en què les lògiques de poder, de submissió i repressió són dominants. En la seva relació amb els humans, però també en la relació entre ells, els cavalls reflecteixen dinàmiques perverses —el cavall que és útil quan guanya i és apartat quan es fa vell— entorn de les quals encara avui s’organitza la societat. Perquè, tot i que el context canviï, l’ésser humà sempre és el mateix, amb les seves pulsions de poder, però també amb la seva capacitat per a la compassió. La contradicció defineix l’individu com defineix els relats d’Orriols i els seus protagonistes. No hi ha —dèiem— una voluntat moralitzadora, però sí que hi ha, així i tot, una intenció política. L’escriptora de Vic escriu en temps de censura, de manca de llibertats. El món dels cavalls que ens descriu és metàfora d’aquells dies obscurs, i els animals són la manera d’escapar de la censura —i, no obstant això, no va ser fàcil— i de parlar d’allò que s’obligava a callar. I, de fet, no és casual que Orriols faci una “divagació a manera d’epíleg” entorn de conceptes com la llibertat, la unió o les influències. I no és casual que l’autora tanqui el llibre amb paraules que bé podríem subscriure avui dia: “I així el món segueix la seva cursa, perquè arribi un dia que tots els homes siguin Gran Encegats, Meravellosos Idealistes, i per fi completament Lliures. M’agrada pensar així malgrat la confusió del món que avui ens rodeja. Jo hi crec; per això m’ha plagut dir-ho ajudada pels meus amics, els cavalls”.