El dia del treball

Alguns periodistes van tan de corcoll i cobren tan poc que a les entrevistes d’escriptors sovint s’hi veu que no s’han llegit tot el llibre –oimés si es tracta d’una novetat patracol–. Llavors les preguntes són per fugir d’estudi. Si a l’obra hi ha violència vicària demanen a l’autor què en pensa, en general. Valgui per a qualsevol tema tocat, l’autor ha d’opinar, s’espera, com un tertulià.

Qüestions, també, sobre l’ofici, el gremi, la llengua. Estructures gaire, abans de posar-t’hi? Què, la literatura d’aquí? I el català, com el veus? Pa­cient, l’autor explica el seu modus operandi, diu quatre vaguetats sobre la confraria i creu que el català es mor. Ara bé, la pregunta capital, vet aquí, ben grapada als llibres de més de 400 grams, és la següent: i quant has trigat? La dada, que per transsubstanciació apel·la a l’esforç i empeny l’entrevistat a declarar-se un feiner, a mi m’esparvera. I veig que s’ha instal·lat al pinyol de la recepció. Si l’autor, sincer, confessa que s’hi ha deixat la pell, que ha hagut de superar esculls tècnics barra vitals, si parla de llargues maduracions i ho envernissa amb l’oli d’un compromís qualsevol, de retruc el llibre agafa una aurèola de qualitat humana, social, moral, política, no per força literària.

Els motius pels quals l’autor va lent o de pressa són incommensurables, i ser prolífic o escàs, tot això no n’afecta la vàlua. Entre 1929 i 1932 Faulkner publica quatre novel·les monumentals. Fulletonescos i apressats, Dickens i Dumas són monstruosos. Dostoievski escriu El jugador en una setmana i Burgess La taronja mecànica en tres. En canvi, Mitchell triga dotze anys per enllestir Allò que el vent s’endugué, Flaubert cinc (12 hores al dia) per rematar Madame Bovary. La dilatació o la concentració de publicacions tampoc no ens informa sobre la competència de l’autor, ni de les seves vicissituds.

A mi m’interessen poc, les dificultats i el factor del temps. Les ombres d’intenció, diguem-ne així, explicades per l’autor, força més. El que no tinc clar és per què alguns periodistes n’han fet un motlle, de les condicions de producció, per avaluar el producte. Amb això desacostumen el lector a abordar l’obra net d’escrúpols esportius i, cosa pitjor, de vegades converteixen llibres llargs, esplèndids i amens en ports de muntanya per a elegits –i llibres estiregassats, oportunistes i coixos en obres importants–. L’antídot és llegir-los sencers abans de pensar les preguntes, perquè la feina de l’escriptor espeternega, i prou, entre les cobertes.