Portes ocultes i camins secrets de Jordi Masó a ‘Les males herbes’

L'escriptor s’aventura per uns llocs que no havia freqüentat, com si hagués decidit deixar una mica de banda la ironia i l’humor a favor de l’excés i el desvari

Jordi Masó captiva, encanta i entreté, com si una de les seves preocupacions fos que cap lector deserti de les seves pàgines.
Jordi Masó captiva, encanta i entreté, com si una de les seves preocupacions fos que cap lector deserti de les seves pàgines. JORDI RIBÓ

El narrador de l’últim conte inclòs a Les males herbes, ‘Una proposta editorial’, un escriptor que pot ser o no el mateix autor perquè, com Jordi Masó (Granollers, 1967), també ha escrit una novel·la titulada L’hivern a Corfú, i que rep l’encàrrec d’escriure un text sobre la ciutat on ha nascut, assenyala que a la seva literatura li agrada evitar la rememoració nostàlgica del passat, l’evocació de fets històrics, l’ús de les llegendes i del folklore local, el sainet costumista, la crònica de successos i les xafarderies de poble. També diu que defuig “els localismes tant com les frases de moda i els clixés. També evito qualsevol referència a costums o a fets d’actualitat. Sospito que darrere aquestes manies hi ha la voluntat de fer una literatura perdurable (disculpeu-me l’arrogància), una literatura deslligada d’un espai i un temps determinats en el qual només compti la història que s’explica i, sobretot, com s’explica”. A ‘Teatre d’ombres’, un altre escriptor troba en el seu ordinador una novel·la que no ha escrit ell, “però que hauria pogut escriure” perquè hi reconeix el to distant de la prosa, el llenguatge acurat i l’adjectivació precisa, l’embolcall d’ironia –o un sentit de l’humor que no banalitza res, podria haver dit també–, la introducció de cites erudites “i algunes reflexions metaliteràries –un altre dels meus vicis–”, un vici que el lector de Jordi Masó agraeix perquè li facilita pistes suficients per disfrutar encara més la lectura: després de ‘Polpa’ i de ‘La biblioteca fantasma’, després d’‘Ambrosia’, després de ‘Les males herbes’, potser s’hauria de començar a instaurar la idea que un dels millors contistes actuals es diu Jordi Masó i que el seu magma narratiu és d’una seducció inesquivable.

A ‘Polpa’ explorava temàtiques de la cultura popular; ‘La biblioteca fantasma’ podria ser un catàleg dels múltiples camins que poden conduir els enamorats de la vida creativa cap al disbarat i la destrucció, i ara, a Les males herbes, el lector es troba davant de nou situacions plenes d’humor negre condicionades per la presència inalterable del mal, o de la bogeria, o fins i tot de l’exclusió social: ‘Una conversa amb Damià Sindreu’ és l’execució d’una venjança, ‘Les pomes’ –un homenatge al mestre de la metaliteratura que és Paul Auster– són cinc versions sobre com un fill no arriba a saber que el seu pare era realment un assassí en sèrie, a ‘El crepuscle dels déus’ –potser el conte més previsible del recull, una paraula que és difícil de relacionar amb la manera de fer de Jordi Masó–, un lector se sent traït per les males novel·les dels seus escriptors preferits, i ‘Una tomba de vida’ participa dels mecanismes de la ciència-ficció per parlar de la realitat que sent el protagonista, “el terror de viure sense saber quan morirà”.

Després d’aquests contes, s’hauria de començar a instaurar la idea que un dels millors contistes actuals es diu Jordi Masó

Jordi Masó crea, renova i explora la mecànica del gènere literari –els seus textos estan plens de portes ocultes i camins secrets que, de sobte, situen el lector en un territori imprevist–, però no avorreix mai perquè també sap mantenir encès el vell designi dels contes, i captiva, encanta i entreté, com si una de les seves preocupacions fos que cap lector deserti de les seves pàgines. En els contes esmentats anteriorment és impossible que passi, però encara ho és més que això succeeixi en la metòdica descripció del fons de la bogeria que és ‘Vint classes’ –una professora de piano no pot suportar el talent del seu alumne–, en la davallada física i moral que es narra a ‘L’infern a la terra’ –el diable fa de les seves en un matrimoni que ha vist com un camió atropellava el seu fill–, o, sobretot, en l’amarga descomposició de la vida de la parella protagonista de ‘Vet aquí uns gats’, una mescla prodigiosa d’una enorme fluïdesa narrativa i de moments dramàtics i dolorosos, i que provenen de la crueltat i la perversitat més gratuïtes –i a vegades el lector té la sensació que Jordi Masó s’aventura per uns llocs que abans no havia freqüentat, com si hagués decidit deixar una mica de banda la ironia i l’humor a favor de l’excés i el desvari: probablement és la joia de la corona de Les males herbes–. Amb una prosa atlètica i disciplinada, lluny de la persecució de la rialla fàcil, amb una imaginació trepidant i portentosa, amb la construcció d’unes veus narradores precises i eficaces com una bala de gel dirigida directament a la ment del lector, a Les males herbes Jordi Masó es consolida com un dels contistes imprescindibles de l’actualitat.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS