L’era Sanchis

L’any 2010, el tripartit presidit per José Montilla va rebaixar la majoria qualificada que calia per nomenar el president del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Ho va fer per evitar un bloqueig de l’oposició i aquesta rebaixa només podia practicar-se quan el president abandonés el càrrec sense esgotar el mandat. Aquesta mesura, qualificada d’antiestatutària pel consell competent, va ser titllada de “cacicada” per CiU i el PP. Però aquests dos mateixos partits, l’any 2012, van imposar sense cap vergonya una reducció de la majoria qualificada a la simple per a l’elecció dels consellers del conglomerat audiovisual català. Després d’un intent, l’any 2017, de reconstruir l’arquitectura anterior, finalment l’octubre del 2019 es va aprovar per unanimitat exigir una majoria de dos terços per escollir els presidents i membres del Consell de Govern i del Consell de l’Audiovisual. Això obligava el PdCat i ERC a convidar el PSC, tantes vegades blasmat, a un consens. Els tres van procedir als nomenaments. Desconec si hi va haver algú que es tapés el nas després de fer-ho.

I ara hem entrat en una nova fase. La renovació de les direccions de TV3 i Catalunya Ràdio que, després d’una etapa de provisionalitat, ha de concloure amb la convocatòria d’un concurs públic. El director cessat de TV3, Vicent Sanchis, ho és des del 2017 gràcies a un acord de distribució d’influències entre el PdCat i ERC, aleshores JxSí, que va ser mal rebut pels treballadors de TV3. No va passar un mes i la resta de partits parlamentaris reprovava el nomenament i demanava, sense èxit, que el Govern el reconsiderés. El diputat, exresponsable de comunicació de CDC, que va defensar la tria de Sanchis, va titllar la moció de “cacicada”, una paraula que ja havia ressonat en altres circumstàncies a propòsit de TV3. El fariseisme de molts polítics sobre els mitjans públics és colossal.

Sanchis se’n va havent recuperat i sostingut durant el seu mandat el lideratge absolut en les audiències de TV3 i amb problemes al canal de la pedrera (Super3). Un lideratge encapçalat pels Telenotícies, amb shares que han arribat al 26%. Particularment en determinades àrees de l’infotainment i l’opinió hi ha hagut un cultiu del pensament de la majoria de Govern, tot i que encertar-la sempre en aquest terreny resulta difícil ateses les fraternals discòrdies que hi ha al seu si. Un partidisme particularment desvergonyit durant els anys més roents del procés. La pèrdua de protagonisme informatiu del procés davant d'hecatombes com la covid o Ucraïna s’ha vist en determinats sectors del nacionalisme com una tebior ideològica de l’ens i es qualifica de traïció freqüentar referents informatius espanyols o entrevistar un expert que parla castellà. Unes acusacions delirants d’espanyolisme que Sanchis usa per defensar la seva imparcialitat davant les crítiques a la majordomia governamental de TV3. De fet, una entitat independentista ha iniciat els tràmits per promoure una Iniciativa Legislativa Popular per tancar TV3 i les seves emissores satèl·lits perquè no reforcen “els valors del país”.

Si és veritat allò que deia Zygmunt Bauman, que la identitat no es troba, es construeix, TV3 ha treballat, amb intensitat durant aquest mandat, per aixecar una identitat catalana molt determinada, ignorant una pluralitat incòmoda (afirmació que reiteradament ha negat el Consell de l’Audiovisual, protector d’aquesta política). Una opció que s'ha volgut justificar amb un mapa de la gran indústria audiovisual considerat bel·ligerant contra el nacionalisme català. La fidelització de l’espectador d’ideologia independentista, encara que hagi estat a costa d’expulsar-ne o no atreure una part important d’altres ideologies, ha estat un coixí per sostenir aquest lideratge. Una construcció, que com va reconèixer Sanchis a la tertúlia de comiat de Planta Baixa de dimarts, ha prescindit de la cultura en prime time.

La tria de Sanchis va ser plenament coherent amb la voluntat dels governs de controlar la televisió pública. Sanchis havia teoritzat clarament contra el “progressisme” dels treballadors de TV3, on hi trobava a faltar un periodisme “més honest”. Els electors, havia escrit, trien maneres diferents d’entendre la realitat i qui guanya les eleccions té dret a prendre decisions en l’àmbit dels mitjans de comunicació, encara que s’hagi d’enfrontar a resistències gremials arrecerades, segons l’autor, “en falses banderes com la llibertat d’expressió o l’interès públic”. Cal desitjar que el futur/a director/a de TV3 defensi amb més convicció això de la llibertat d’expressió i l’interès públic. Seria el final d’una era.