Competir el doble i sense cridar

Encara que sembli mentida, la dona és la gran protagonista de l’esport d’aquest país els darrers anys, sobretot des de Barcelona 92, els Jocs hereus d’alguna manera de l’Olimpíada Popular de 1936, quan l’activitat poliesportiva era significativa a Catalunya. Només fa falta mirar els èxits de Queralt Castellet a Pequín 2022 i d’Alexia Putellas, la millor futbolista d’Europa i capitana del Barça campió de Copa, Lliga i Champions, per evidenciar l’esplendor femenina després d’una lluita d’anys contra uns prejudicis i una discriminació que han estat més sagnants que en qualsevol altre nació d’Europa.

El mèrit és tan enorme com inqüestionable, i interessada ha estat també la victòria, habitualment vinculada a una disciplina majoritària o a una protagonista que ha excel·lit de manera inesperada en un context estrany, com si fos una heroïna casual que evoca l’època d’esportistes masculins que van fer història pel seu compte, com Manolo Santana, Ángel Nieto o Paquito Fernández Ochoa. Ja se sap que per ser notícia s’ha de guanyar, i més quan s’és dona i es practica un esport mal anomenat minoritari perquè té menys llicències i se suposa que interessa a menys gent, sempre que no estigui vinculat a un club gran com el Barça.

L’excusa és la mateixa, fins i tot en un moment de canvi de model de negoci, producció i consum del periodisme, quan les seccions d’Esports ja no fan pudor de calçotets: si no se’n parla més és perquè no ven o no interessa, una conclusió comprensible si es té en compte l’hegemonia dels homes en la direcció dels mitjans; pobra si pensem en la crisi mediàtica, i trista si es fa un inventari quantitatiu i qualitatiu dels practicants i es llegeixen llibres com el d’Anna Ballbona (Montmeló, 1980). La realitat és que l’esport femení no es prou visible ni s’ha professionalitzat encara en un escenari dominat pel futbol i el duel Barça-Madrid.

Ha faltat cultura i sensibilitat, i per tant s’imposa tant la revisió dels plans escolars com la lectura de llibres com el de Ballbona. La seva és una mirada curiosa que fins i tot expressa sorpresa, no contaminada en un món ple d’obvietats i possiblement ingènua a ulls dels que, amb raó o sense, presumeixen de saber-ho tot i en canvi resulta agraïda per als lectors —iniciats o no en la matèria— que no necessiten cridar, ni rivalitzar, tampoc buscar el conflicte, sinó entendre la intrahistòria de l’esport trenada de manera intel·ligent i intel·ligible, sensible i creïble a Elles competeixen (Ara Llibres).

No és un llibre impostat ni oportunista, tampoc morbós, sinó que es tracta d’històries molt ben escrites, com correspon a qui es dedica a la literatura, i lloables periodísticament pel treball de camp de Ballbona. L’autora, que a vegades sembla haver tingut ganes d’haver protagonitzat algun dels relats, sap trobar els personatges i alhora és enginyosa en els comentaris triats per demostrar la discriminació, tant pel que fa a les esportistes —alguna d’anònima i altres de conegudes— com a les especialistes, sobretot la psicòloga Imma Puig.

La lúcida Imma Puig dona grandesa a l’obra, perquè enfoca el contenciós quan parla de la diferència de la carrosseria d’un home i d’una dona, desenvolupa el concepte de maternitat i explica l’arribada de l’homogeneïtzació de les formes, de la mateixa manera que ajuden a tenir perspectiva les reflexions de la periodista Olga Viza. La personalització, significativa també pels epílegs de Putellas i Gemma Mengual, expressa al cap i a la fi l’evolució del periodisme esportiu després d’haver-se convertit sovint en periodisme de club per la força d’entitats poliesportives com el Barcelona.

Ballbona ha trobat el to perquè la seva obra caigui com la pluja fina, amb naturalitat, sense ràbia, ressentiment ni dogmatisme, tampoc vol passar comptes, sinó que actua de manera saludable i desacomplexada, com les esportistes, dones que han de competir el doble que els homes per ser conegudes.