Una solució per a Catalunya

L'aventura del procés està acabada, i els responsables d'aquesta enorme equivocació historicopolítica no saben com sortir-ne. “Passar pàgina”, com va suggerir el diputat Ylla no els convenç, atemorits de perdre els vots que donarà, durant molt de temps, aquesta proposta messiànica. Hauríem de pensar en alguna solució per a Catalunya que fos igualment utòpica i engrescadora, però diferent; igualment impracticable, però prou gloriosa perquè els catalans sortíssim, rescabalats, de l'atzucac en què ens trobem.

La vindicació nacionalista que ha significat el procés, en tant que fantasia, ha recorregut als orígens de la nostra pàtria vinculats a la Marca Hispànica (hispànica!), creada per Carlemany i, en major mesura, a la desfeta de 1714 i el Decret de Nova Planta, pel qual es van perdre tots els furs de Catalunya -llevat del dret civil, encara vigent- i va augmentar la castellanització dels parlants, que, de fet, es produïa des del Compromís de Casp i Ferran d'Antequera, nomenat per culpa de l'anti-Papa Benet XIII, un cismàtic. Cap de les dues fites que es van posar en moviment -la segona, coronada amb una de les actuacions més ximples que s'han produït als últims anys, la “reconstrucció” d'una part de l'escenari de la caiguda de Barcelona, al Born -a càrrec del després president Torra, deixant-hi una runa (no arriba a ruïnes) que té molt poc d'interès- podien servir per animar de debò la causa secessionista: eren massa parcials, topaven amb la legislació espanyola i europea, haurien deixat Catalunya en la inòpia -va per aquest camí-, i molts més inconvenients.

Una reunió de diversos coneixedors de la història de les lletres i els moviments espirituals del continent, amb representants de sis universitats catalanes, ha presentat -encara que el document no s'ha fet públic- una proposta mereixedora de la més gran atenció: si Catalunya vol situar-se una altra vegada en un lloc d'honor en el context de les nacions-estat europees, podria ressuscitar determinats aspectes de la vida cultural de la Corona d'Aragó -quan érem independents-, amb l'ajut de l'autonomia que porta aquest nom, o sense ella; almenys comptaria, probablement, amb la solidaritat dels antics regnes de Mallorca i València.

Es tractaria d'anar, en el temps històric del nostre país, més amunt de Carlemany i més avall de Felip V: a la cort d'Alfons V d'Aragó, IV de Barcelona, i més títols a Nàpols, Sicília, València, etcètera, que deixarem de banda: no podem fer reviure l'imperialisme català a la Mediterrània: l'OTAN ens destruiria en un dir Jesús. S'agafaria la persona del rei dit Magnànim -és cert que va ser molt generós, però la magnanimitat li va ser atorgada per la festa rabelesiana que va oferir a l'emperador Frederic III d'Habsburg quan va visitar Nàpols el 1456-, i, com ell, cridaríem a la cort -que es podria repartir, com també va fer Alfons, entre Mallorca, València i Catalunya, potser Montzó també- els més destacats humanistes que encara queden a les terres de parla catalana, que no són pocs.

Si el rei Alfons va reunir a la seva cort, o van ser-hi convidats, homes de la talla de Lorenzo Valla, Giannozzo Manetti, Antonio Beccadelli, Lluís Despuig o Silvi Enees Piccolomini, futur Pius II; el Marquès de Santillana, Joanot Martorell i Jordi de sant Jordi, tots grandíssims autors, ara podríem fer-ho amb més raó, urgència moral i gran originalitat. El rei no va estalviar despeses -mentre els remences es morien de gana, això també s'ha de dir, a punt per combatre la noblesa- per fer-se amb una biblioteca impressionant, quasi tan bona com la que tenien a Milà, Roma o Venècia: Ovidi, Virgili, Horaci, Lucà, Juvenal, Estaci, Marcial, Ciceró, Sèneca, Plaute, Terenci, Sal·lusti o Pal·ladi hi eren presents per a il·lustrar i educar els estudiosos de tota la Corona. Per això el lema del rei va ser: Vir sapiens dominabitur astris, “l'home savi és capaç de dominar el destí”, inscrit en un llibre obert, lema òbviament idealista en què el domini que s'atorga al saber passa per sobre del domini que donen les armes. (Vegeu el famós discurs de Don Quijote.)

Aquesta florida humanística va durar el que va durar -si fa no fa, com la democràcia a Atenes-, i quan va morir el rei Alfons, Beccadelli va escriure això a l'arquebisbe de Ravenna: “Les Muses jeuen amb Alfons a la tomba”. Va ser una empresa efímera, el final de la qual sempre va ser plorat a les terres de la Corona.

¿Què en traurem de continuar amb l'obsessió del procés, que només portarà més frustració? ¿A què ve lamentar-se, tres-cents anys després, de la mala fi de la Guerra (europea) de Successió, en la qual, entre els catalans, hi havia tants austriacistes com borbònics? Serà millor convertir Catalunya en una gran potència intel·lectual; és un projecte que pot agermanar independentistes i no. Tota Europa, tan desespiritualitzada i sense saber llatí, ens ho agrairà; i destacarem entre totes les nacions, envejoses. Tot això ho farà legítimament el nostre president, que té moltes ganes de sortir de l'embrolla en què el van ficar uns fanàtics, amb la dignitat següent: Pere Cinquè, cap del neohumanista Regne Català i Aragonès.