Un Joyce il·lustrat

Il·lustrat ja ho era, James Joyce (1882-1941), perquè sabia moltes coses i “gosava saber”, però l’article d’avui no va d’això, sinó del fet que acaba de publicar-se la primera edició il·lustrada (simultàniament aquí i a Anglaterra) del seu famós Ulysses, escassament llegit, ni aquí ni al Regne Unit: de fet, amb una bona traducció (Joaquim Mallafrè; Venegas-García), els lectors en llengua catalana o castellana entenem més bé l’Ulisses que no l’entenen els lectors anglesos o americans en la llengua original.

Joyce és un dels cinc o sis autors rellevants —ell, el més important de tots— de l’anomenat Modernism de les terres anglosaxones, un terme que no té res a veure amb el nostre modernisme. Per als angloparlants, que tenen una molt sòlida tradició de novel·la realista o similar, un escriptor modernist no és altra cosa que un autor “modern”, és a dir, que ha superat, sense rebutjar —d’aquest acte Hegel en deia una Aufhebung— aquella tradició tan dominant: tant, que els gran novel·listes anglesos i nord-americans dels nostres dies han seguit escassament el deixant de Joyce, i més aviat el de George Eliot o de Dickens: expliquen una història amb un argument lineal que s’entén, amb personatges ben identificables, i amb una atmosfera reconeixible. Sigui com sigui, la literatura “moderna” i experimental de Gertrude Stein, Joyce, Virginia Woolf, Faulkner, Anthony Powell, Scott-Fitzgerald o Henry James, entre els novel·listes, va significar un capgirament absolut de les categories i els mètodes narratius de la tradició anglesa, i això ja és molt.

Mentre van perdurar els seus drets d’autor, els hereus de Joyce mai van voler que Ulisses fos il·lustrat, d’acord amb un criteri que havia manifestat ell mateix: ja era un èxit haver aconseguit publicar la novel·la a França gràcies als bons oficis de la llibretera Sylvia Beach, fa exactament cent anys. De fet, les il·lustracions extraordinàries d’Eduardo Arroyo —feinada d’una colla d’anys—, només acuden al llibre per amorosir una lectura que era, és i serà difícil, per molts anys que passin. Més encara: si la capacitat metalingüística i metaliterària dels lectors (que és la que cal posseir per llegir un llibre així) ja era petita al temps de Joyce, ara ho és multiplicada. A partir del moment que un català diu: “El meu nom és tal”, en comptes de dir: “Em dic tal”, ja no es pot esperar que la classe lectora d’un país arribi a cap port saludable (del llatí salus, salvació).

De manera que avui, gràcies a les il·lustracions d’aquesta nova edició —James Joyce, Ulises, il·lustracions d’Eduardo Arroyo, traducció de José Salas Subirat (Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2022, amb un glossari dels argentinismes del traductor)—, molts lectors suposaran més agradable i faedora la lectura d’aquest gran manifest de la revolució literària del gran modernist, que sense elles. Ja és molt.

Si es pot donar un consell als llegidors, hom l’animaria a començar el llibre per l’episodi 9 —amb un títol no volgut per Joyce ni estampat en aquesta edició, ‘Escil·la i Caribdis’—, perquè hi entendrà fins a quin punt l’autor va saber moure’s entre l’Escil·la de la tradició clàssica i la Caribdis de l’experimentació. No endebades Joyce situa aquest episodi a la Biblioteca Nacional d’Irlanda, a Dublín (les hores que recorren la novel·la, que no arriben a un dia sencer, passen totes a Dublín), i hi parla abundosament de Shakespeare —sense oblidar que a la seva dona només li va llegar “el segon millor llit” de la casa, quan el primer ja devia estar prou esdernegat—, sobretot de Hamlet, El rei Lear i Venus i Adonis, però també d’una sèrie d’autors de la tradició, i no solament l’anglesa, com George Eliot, Goethe, Milton, Yeats, Blake, Mallarmé —això és molt significatiu—, Villiers de L’Isle-Adam, Cervantes, Dante, Renan, Thomas Aquinas, Francis Bacon, Bernard Shaw, Oscar Wilde, Whitman, Tennyson, Coleridge, Luter, Boccaccio, el contista Grimm, Aristòtil, Dumas, Balzac i Plató. Una nòmina d’autors com aquesta, al costat de la magnífica il·lustració d’Arroyo de la pàgina 221, mourà qualsevol lector indecís o suspecte a fer l’esforç de llegir el llibre de cap a cap.

Joyce acaba l’episodi donant a entendre que s’ha mogut i es mourà al llarg de la novel·la entre l’idealisme o l’espiritualitat del gran art —“La qüestió suprema sobre una obra d’art és saber des de quina profunditat de vida sorgeix”—, i el pragmatisme o el materialisme que presideixen la vida quotidiana dels seus personatges, incloses les funcions orgàniques més rudimentàries i lúbriques. Lectors del país: ara ja no tenim cap excusa per no llegir l’Ulises. Després farem el mateix amb el Quijote, amb la Divina Comèdia i amb Moby Dick, llibres tradicionalment admirats, però poc llegits. I, per escreix, llegirem l’Antic Testament, in quo totum continetur.