Somnis que ens fan seguir vius

'Potser somiar', a la Sala Versus Glòries, és un cant a la vida proper i oníric a la vegada, amanit amb humor i bon rotllo

Una escena de 'Potser somiar'.
Una escena de 'Potser somiar'.Jofre Blesa

Després de representar a la Versus Glòries Angle mort, una comèdia escrita per Roc Esquius i Sergi Belbel molt crítica sobre el món laboral, amb tocs d'Stranger Things o de Black Mirror, la parella de dramaturgs torna a col·laborar a la mateixa sala amb Potser somiar, una obra del canari Antonio Tabares, aquesta amb accents onírics, adaptada i traduïda al català pel veterà Belbel i dirigida pel jove Esquius. "No és una distopia ni una obra de ciència ficció, com per exemple era Sàpiens", una altra col·laboració Belbel-Esquius, explica el director. Però tot i així, encaixa en el teatre que li agrada, de vegades escriu, de vegades dirigeix o de vegades interpreta. "Podríem dir, si vols, que és alguna cosa... teològica [riu]. El que explica l'obra podria realment estar passant, per què no?" 

Más información
Les treballadores de les colònies tèxtils recuperen la veu
La vida en una partida de Monopoly
Orfebreria teatral

Anem a pams. Potser somiar (que acaba de prorrogar funcions fins al 13 de març) comença amb una dona, la Inma (Rafaela Rivas), que mor en una operació a cor obert i es troba en un espai que no coneix i amb algú a qui tampoc coneix, en Pere (Ramon Godino), una mena de Sant Pere que li explica quina és la seva missió: esperar que algú la somiï i anar-hi. "A partir d'aquí, la trama transcorre en dos espais diferenciats, el cel i, diguem-ne, els llocs on se la somien, la Inma", avança Esquius. Antonio del Valle és el tercer actor que dona vida (en aquest cas, sí, vida) a diversos personatges en els qual la dona va deixar una petxada important. 

El text va engrescar Sergi Belbel, que va intentar pujar-lo a les taules del TNC quan n'era el director artístic però no va poder ser. "Estava enamorat d'aquest text", diu el director. "Ell abans ja va fer un parell d'obres de Tabares, La punta de l'iceberg i Una hora en la vida de Stefan Zweig. Quan li van demanar fer-la a la Versus Glòries, però, tampoc podia (per altres compromisos) i va suggerir fer-ne la traducció i recomanar-me per dirigir-la. Jo, encantat". I la companyia de la sala, Apunta Teatre, també.

"Estem parlant d'un món possibilista, d'una altra manera d'explicar la realitat, d'intentar donar sentit a allò on ens costa de trobar-ne", diu Esquius. "I alhora, és teatre pur en el sentit que és un text que aplega poètica i quotidianitat. Toca el fons de l'espectador amb un llenguatge molt planer i proper. Tabares és molt intel·ligent i sensible: explica les coses quotidianes sortint-se del tòpic. Per exemple, la dona no trobarà el marit en una situació de plor, de nostàlgia... No, el trobarà en una situació molt... propera, normal, potser compromesa...", explica el director, sense voler destripar res de l'obra.

L'humor que s'entreveu en les declaracions del director és una part important en el text. "És un humor enfocat a la vida, a tirar endavant, gens ploraner però que genera situacions entranyables en les quals ens reconeixem". De fet, Esquius percep que la reacció del públic demostra això que busca l'autor: "Hi ha una cosa molt bonica que passa amb aquesta obra: hi ha qui diu que això ja ho ha viscut i, fins i tot, algú ens ha dit que ho ha somiat la nit després de de veure-la! Perquè, en el fons, parla de la vida, dels éssers humans, de la petjada que deixem en els qui hem estimat. I tot això s'encomana". 

Tot aquest espai oníric és un repte escenogràfic. "Quan entres a la sala dius: 'Què és això?' Hem reproduït el cel, el llimbs, els somnis, però també el terreny real, quotidià. Hi ha com dos mamotrets que recreen aquests llocs i fins i tot en fem zooms", explica Esquius, que dona la mateixa importància a l'espai sonor, amb música original de Roger Blasco i un so recurrent que ens embolica en les atmosferes pertinents i un joc de llums (Daniel Gener) igualment protagonista.

Queda una pregunta, una curiositat: té res a veure amb Què bonic que és viure, la pel·lícula de Frank Capra protagonitzada per James Stewart? "Sí", admet el director. "Perquè transforma la buidor en llum". I remarca unes frases de l'obra: "Morir-se sense avisar hauria d'estar prohibit. Però per això hi són els somnis. Això ve a voler dir que en els somnis seguirem vius, però sense cap mena de dogmatisme: explica una història i el que transmet és això. L'home ha de continuar vivint".

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica

Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS