Més del que sembla, menys del que es volia

A la seva biografia de Javier Pradera, el professor i editorialista Jordi Gràcia explica una anècdota prou significativa per entendre la dinàmica de consolidació de l’alternança política. Just abans de la primera investidura de Felipe González, l’editor i editorialista Pradera i el seu amic Clemente Auger van sopar amb qui seria investit president del Govern al cap de pocs dies. Els dos amics àulics pretenien aconsellar-lo. “Lo mejor que podían hacer los socialistas era básicamente no hacer nada”. González va quedar parat i els altres es van justificar. No havien de fer res que semblés revengista o que excités el pànic dels grans poders econòmics, li van dir, perquè l’objectiu principal d’aquella legislatura havia de ser, abans que res, la naturalització de l’alternativa governamental com a demostració de la solidesa de la democràcia espanyola. Contra la campanya dels qui volien atemorir la ciutadania per l’arribada al poder dels socialistes, la millor opció era consolidar l’alternança. “No hacer nada”.

Després de 23 anys de CiU presidint la Generalitat, païda la frustració de la victòria en vots de 1999, el 14 de desembre de 2003 es va subscriure l’acord per a un govern catalanista i d’esquerres, en virtut del qual Pasqual Maragall seria elegit president. D’aquell acord —el Pacte del Tinell— sobretot se’n recorden dos aspectes. Al primer punt de l’annex se solemnitzava una obvietat: les forces que subscrivien l’acord es comprometien a impedir la presència del PP al govern de l’Estat. I a la pàgina 3 s’explicitava que el Govern impulsaria l’elaboració d’un nou Estatut, els objectius del qual es desplegaven entre la pàgina 3 i la 8 i implicaven aprofundir en l’autogovern i fer que l’Estat evolucionés per la via del federalisme asimètric.

Però entre l’Estatut i el veto hi havia 70 pagines que, seguint una idea utilitzada per Maragall quan era el cap de l’oposició i que reprenia dels anys d’alcalde de Barcelona, podien llegir-se com el pla estratègic d’una transformació integral. Per dir-ho d’una altra manera, sembla com si la coalició, més que consolidar l’alternança, al llarg d’aquella primera legislatura s’hagués proposat fer-ho tot.

La centralitat que la qüestió estatutària va adquirir durant la presidència tant de Maragall com de José Montilla ha dificultat l’elaboració d’un balanç ponderat de l’acció de govern dels Tripartits. I així, el relat del període que s’hauria fixat seria el que metrallaren mitjans mainstream del país amb hostilitat premeditada, intensificant la sensació de desori permanent a Palau.

Per impugnar aquest relat s’ha concebut el llibre col·lectiu Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi, coordinat per Josep Maria Muñoz. Més que la continuïtat amb el volum anterior, impulsat per la Fundació Catalunya Europa —el magnífic Pasqual Maragall. Pensament i acció—, aquí sobretot es reprèn el fil de l’assaig Una agenda imperfecta de Josep Maria Vallès, i es fa utilitzant l’esquema del Tinell. A cada acadèmic que hi col·labora —Gemma Ubasart, Carles Rivera, Júlia Miralles-de-Imperial i Joan Vicente Rufí—, li correspon un dels epígrafs de l’acord: “Més i millor autogovern. Més qualitat democràtica”, “Un nou impuls econòmic per a Catalunya”, “Catalunya, una nació socialment avançada” i “Una nova política territorial i ambiental”.

Llegit el volum, queda clar que el govern Maragall assumia a consciència que havia rebut com a herència l’obsolescència del pujolisme i que la medul·la del seu programa eren les polítiques imaginades pel govern alternatiu, polítiques ambicioses de modernització del país que exigien un canvi de cultura política profund després d’un llarg període condicionat per un hiperlideratge. El balanç, ni que sigui per contrast amb la legislatura anterior, i ja no diguem amb la dècada perduda posterior a la sentència del Tribunal Constitucional, és positiu i, de fet, el govern Montilla, mentre va poder, va viure d’aquell programa, en què destacava l’horitzó fixat tant pel conseller Castells com pel conseller Nadal. Però el canvi va quedar interromput i l’alternativa guanyadora, enmig del remolí de la Gran Recessió, va ser la liposucció d’aquella agenda socialdemòcrata. Amb l’avantatge de la perspectiva, la qüestió és si l’ambició del projecte Maragall necessitava una consolidació en el govern que implicava no haver-ho intentat canviar tot de cop.