L’altra Rachel

L’escriptora britanicocanadenca Rachel Cusk (1967) ja por-tava quatre novel·les, més o menys satíriques i més o menys aplaudides, quan va trobar que l’escriptura autobiogràfica li permetia comentar situacions que amb la ficció se li resistien. El 2001 va publicar A Life’s Work i, en la mateixa línia confessional tot i que més tard, el 2013 va aparèixer Aftermath (Seqüela, en la traducció de Carme Geronès per a l’editorial Les Hores). La primera analitza sense embuts l’experiència de Cusk amb la maternitat; la segona, què passa amb un matrimoni quan tot se’n va en orris. Les dues són obres notòries, motiu d’enrenou: li van reportar l’admiració d’uns i l’odi d’altres perquè (atenció: ironia), què és això d’una dona qüestionant-se la maternitat? Com gosa sincerar-se sobre la desfeta del seu propi matrimoni?

La darrera obra de Cusk, L’altra casa (també a Les Hores; traduïda per Àfrica Rubiés Mirabet), s’allunya d’aquella escriptura més personal. També es desmarca de la trilogia que més ha contribuït al crèdit literari de Cusk com a figura imprescindible de les lletres anglosaxones; la formada per Outline (2014), Transit (2016) i Kudos (2018).

Misteriosament, la història de L’altra casa és relatada a un tal Jeffers (no sabrem qui és) per una narradora que respon al nom el·líptic de M i viu obsessionada amb un artista, L. Malgrat que hi ha un destinatari del relat (Jeffers), llegim un monòleg. La remitent és una veu pensarosa, hiperanalítica: recorda que en el moment més crític de la seva existència va topar amb les pintures de L, hi va connectar, i això la va conduir a trencar amb tot i començar una vida nova. La capacitat de l’art per transformar-nos és crucial a la novel·la. M, doncs, se sent en deute amb L i el convida a instal·lar-se en una cabana a la vora de casa seva, als aiguamolls solitaris on viu amb en Tony, un homenàs que personifica la santa paciència. L es fa pregar però acaba presentant-s’hi a l’estiu. Contra el que preveia la narradora, L és un home superb, intractable, i s’ha permès la llicència de venir acompanyat per Brett, jove i agraciada. L és un artista, i els artistes, als ulls de la protagonista, van a la seva i no acaten les convencions que pesen sobre la resta.

Sembla que la novel·la hagi de fixar-se en com exigim a l’art que ens porti al límit, la catarsi; ara bé, fixant-se en el privilegi de la llibertat que es reserven els artistes —i a la seva manera els homes—, la narradora detecta les cotilles asfixiants del gènere (els inconvenients de ser dona) i la limitació de moviments que imposen. Reflexiona, així, sobre les lleis i els escrúpols de la feminitat. La irrupció de Brett fa que M es digui: “Les dones com la Brett em treien de polleguera, no només perquè els agradés exhibir-se sinó perquè intuïa que [...]eren capaces de posar en evidència altres persones”. D’altra banda, la visita de la filla de la narradora, Justine, la porta a parlar-nos de les relacions maternofilials.

Sovint Cusk clava les frases (les clava a la paret i allà hi queden penjades com un pòster motivacional): “La nostra feina com a progenitors s’ha dut a terme sense errors fatals ni injustícies si l’infant es torna a fer visible un cop s’ha convertit en adult”. En una altra banda diu: “El principi més important que havia seguit per educar la meva filla havia estat simplement el de fer el contrari del que m’havien fet a mi”.

Un inconvenient de la novel·la és que triga més de cent pàgines a fer els preparatius perquè, ara sí, els personatges reaccionin químicament entre ells i se succeeixi una sèrie d’escenes explosives (explosions controlades però capaces de generar canvis). L’escena en què el xicot gelós de Justine reuneix tothom per llegir la seva novel·la de pa sucat amb oli, i només rep el comentari sever de L, és memorable. La segueix l’escena en què L i Brett decoren les parets del seu allotjament pintant-hi un Jardí de l’Edèn amb una Eva cruel que remet a l’amfitriona. Cap al final, els lectors som voyeurs en un bany nocturn; mare i filla s’exposen amb el vestit d’Adam...

El millor d’aquesta novel·la austera: mentre narra i sospesa, M fa un recompte minuciós de les intimitats psicològiques dels altres. Cusk coneix els personatges. Il·lumina les raons fosques que els somouen. És així com Cusk se’ns mostra esplèndida.