Altres coses que els romans han fet per nosaltres: les piscifactories, els envasos no retornables i el biquini

És sabut que la influència més gran en el nostre coneixement de Roma no prové d’Edward Gibbon, Theodor Mommsen, Pierre Grimal o Adrian Goldsworthy, sinó dels Monty Python: de l’anònim terrorista zelota jueu que enumera el que els romans han fet per nosaltres a la burleta La vida de Brian (1979) i que s’ha convertit, voles nolens, en el decàleg de la romanització. Hi ha, tanmateix, molt a afegir a la llista d’aqüeductes, carreteres, idioma, dret... I algunes altres coses sorprenents que devem als romans, com les piscifactories, els envasos no retornables, els bombers, les illes de vianants, el menjar ràpid o el biquini, per no parlar de l’striptease (nudatio mimarium), les enumera en un llibret realment simpàtic i il·luminador i que constitueix la seva primera incursió en la divulgació la historiadora Isabel Rodà, catedràtica emèrita d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), reconeguda epigrafista i exdirectora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), de què continua formant part.

Rodà (Barcelona, 73 anys), considerada la Mary Beard catalana pel seu llarg afany d’estudiar i difondre la història i el patrimoni romans, i per l’altura i amplitud dels seus coneixements (és capaç de determinar de quina pedrera antiga va sortir un marbre només veure’l), recull tota una sèrie d’interessantíssimes i entretingudes qüestions a Ahir Roma, avui nosaltres, acabat de publicar per Destino. “Mai no havia fet un llibre de divulgació, sense notes ni bibliografia, i em noto una mica rara”, diu Rodà davant un aperitiu (diguem un prandium) a casa seva, en què únicament falta el garum, el liró farcits i la llengua de paó. Tampoc no hi ha ostres ni cargols i en dir-li que és tot un detall per no fer triar el comensal, riu amb ganes.

L’estudiosa diu que per saber si les coses que explica eren interessants les ha comentat abans amb les seves filles, que es diuen, i això no sorprèn, Clàudia i Lavínia. “Si a elles, que a casa han viscut, com es pot imaginar, un ambient bastant romà, els sorprenien he pensat que anava per bon camí”.

L’envàs no retornable dels romans eren, és clar, explica, les àmfores d’un sol ús (resultava més barat utilitzar-ne altres) que arribaven a milers a Roma i per a les quals es va crear un abocador que avui conforma la muntanya Testaccio, és a dir, una veritable muntanya artificial de cinquanta metres d’alçada de restes. De les evidències del biquini assenyala les imatges de noies que porten un dues peces molt semblant als mosaics de la vila imperial de Piazza Armerina, a Sicília, i també la feliç troballa en una excavació a Londres (Londinium) de la part inferior (subligaculum) d’una mena de biquini de cuir, “de dimensions tan reduïdes que sembla més aviat un tanga”, i que s’exhibeix, i mai més ben dit, al Museum of London (probablement pertanyia a una acròbata).

Recorda Rodà que als fòrums de les ciutats romanes no podien circular carruatges de tracció animal, i que ja s’havien inventat —es veuen a Pompeia— els obstacles a la circulació de vehicles que semblen tan nous en l’urbanisme tàctic d’Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona. Roma tenia un cos de bombers, els vigilis (a Itàlia als bombers se’ls continua dient vigili del fuoco), creat per August i que comptava amb alguns enginyosos mecanismes per llançar aigua a les flames. Els romans disposaven també de piscinae per al seu ús com a vivers tant de peixos d’aigua dolça com marina, i criaven moltes espècies per al consum. Coneixien l’arquitectura prefabricada i des dels tallers de les pedreres s’enviaven columnes i capitells a mida, ja pràcticament acabats. Eren experts en l’ús i maneig de l’aigua, i si sorprenen els aqüeductes, no ho fa menys que tinguessin aixetes que barrejaven l’aigua freda i la calenta.

Hi ha molt més dels romans que sorprèn. “Per exemple que tenien una certa consciència ecològica i del medi ambient, com proven Marc Terenci Varró i Luci Juni Columel·la”, explica Rodà. “Coneixien els riscos de la sobreexplotació, la contaminació i la superpoblació. Plini el Vell es fa eco del perill de la desforestació i l’emperador Adrià va assenyalar el de la desaparició del cedre i va delimitar zones de prohibició de la seva tala”. Com nosaltres, els romans van patir pandèmies. “La més mortífera va ser la pesta antonina, una plaga que es va estendre en temps de Marc Aureli, amb rebrots, i que sembla haver estat una verola de tipus hemorràgic. Només a Roma morien 2.000 persones al dia. I en total a l’imperi potser deu milions”. L’estudiosa apunta que fins i tot Marc Aureli va morir per la pandèmia, malgrat que tant Anthony Mann com Ridley Scott el van fer assassinar a les seves pel·lícules. Parlant de la caiguda de l’imperi romà, Rodà assenyala tres causes: la corrupció, la pressió demogràfica (de fora de l’imperi) i el canvi climàtic. Una època de molt fred va fer que els rius es gelessin i fos més fàcil creuar-los. “La gent provava d’entrar al món romà com ara al nostre. Tots volien ser romans, fins i tot Àtila.”

En el sexe i la religió som pocs romans, oi? “Desgraciadament en la religió perquè el politeisme és molt més obert. Els monoteismes són molt perillosos i excloents. Quant al sexe, no tenien el nostre sentit de culpa judeocristià, que és criminal. Generalitzant, per ells el dolent era estar a sota, és a dir, ser la part passiva en una relació sexual independentment amb qui fos. La bisexualitat es tolerava, en els homes. Encara que en les orgies hi havia de tot”, remata l’estudiosa amb un somriure i una copa de vi a la mà. “Per cert, qualsevol vi d’ara és molt millor que el que bevien els romans, a què calia afegir aigua i additius”.

Els romans serien la repera en moltes coses, però tenien l’esclavitud i la posició de la dona deixava molt a desitjar. “És veritat, no tot són flors. La seva és una herència fonamental, però que hem hagut de polir. D’alguna manera som romans sense el pitjor que tenien, tot i que la crueltat, l’egoisme, la corrupció no són romans, sinó trets humans. De l’esclavitud hi ha molt a dir, no pots traslladar directament el que era aquell món i hem de pensar que els drets humans no es van legislar fins al segle XX. La situació de la dona era millor que la de la dona grega, però tot i així, estava molt subordinada a l’home, i sabem que hi havia abusos terribles”. Fins i tot sembla que no era estrany llançar l’esposa al riu Tíber.

La conversa amb Rodà, com el seu llibre, és plena de punts il·luminadors, com veure Armini, el líder querusc artífex de l’aniquilació de les tres legions de Var a Teutoburg com un Ossama bin Laden, algú que ataca i derrota el poderós enemic des de dins —servia a l’Exèrcit de Roma—, amb els seus propis mètodes.

De la comparació amb Mary Beard, Isabel Rodà n’està contenta a mitges. “No li traurem mèrits, és un fenomen, el seu SPQR (Crítica, 2015) és un llibre excel·lent, però en alguns treballs cau una mica en la demagògia. Afirma com fets coses que no ho són. Per exemple,

la presència de soldats negres a les legions. En realitat, sembla que no n’hi havia, eren mauri, moros. He parlat amb Yann Le Bohec, el gran especialista en el tema militar romà (El ejército romano, Ariel, 2004), perquè em tragués de dubtes, i m’ha dit que en les fonts no hi ha ni una referència a soldats negres. En el terreny històric has d’anar amb compte i deixar sempre el que en català diem un «forat gatoner», una gatera, per sortir. Si vols especular, fes una novel·la històrica”.

Rodà és una gran defensora de la divulgació —diu que ja ha llegit dues vegades amb gran plaer L’infinit dins d’un jonc (Columna, 2019), d’Irene Vallejo—, la narrativa històrica i fins i tot el pèplum. Fins i tot salva la pel·lícula Troia, malgrat les llicències amb els Àtrides que haguessin fet que Èsquil es quedés encara més calb. “Té coses molt bones, com l’escena de Príam als peus de Aquil·les, pur Homer, encara que és veritat que haurien d’haver tenyit Brad Pitt de pèl-roig: se’ns diu que quan Aquil·les es va disfressar de dona per no anar a la guerra, va agafar el nom de Pirra, pèl-roja, de purrhos, color de flama, com assenyalen Ovidi i Horaci. Sigui com sigui, millor veure Troia que Pirates del Carib”.

Què hi ha de molt romà que no ens n’adonem? “Les carreteres”, diu de seguida Rodà amb to de membre del Front Popular de Judea, i ens posem a riure. “No, de debò, les nostres carreteres passen sobre la xarxa viària romana, que tenia 300.000 quilòmetres i no va ser superada en extensió fins a la Segona Guerra Mundial, i amb servei de manteniment!”.

Claudi i els bolets

El llibre d’Isabel Rodà té un apartat dirigit especialment al lector català, en què assenyala com a coses tan del país com la barretina, els calçots i els bolets tenen les seves arrels a Roma. La barretina procedeix de la gorra frígia, el consum del porrus capitatus o ceba tendra ja està acreditat a Pannònia al segle III i de la mateixa manera joiosament pesada que a les calçotades de Valls; i per a mal boletaire, que no sabia distingir els bolets bons dels dolents, l’emperador Claudi...