Pau Riba, després d’anunciar que té càncer de pàncrees: “No penso en la mort com una possibilitat real”

Fa poc més d’una setmana, Pau Riba va comunicar que patia un càncer de pàncrees inoperable. Durant mesos s’havia queixat de dolors que la seva metgessa de capçalera va atribuir a qüestions psicosomàtiques que podien avançar una demència. Els tòpics sempre l’han perseguit. Ara, l’autor de Dioptria, disc mític del rock nacional, i figura clau de l’underground al nostre país, combina un tractament convencional amb altres d’alternatius, i a casa seva, a Tiana (Barcelona), una masia centenària tan despentinada com ell, continua desenvolupant projectes i conreant la seva arma secreta: l’optimisme. “Tenia deu concerts nadalencs i en farem només quatre, però tinc ànims per actuar. Ahir mateix vaig fer una prova a Vic per veure si aguanto a l’escenari, i no va caldre ni cadira de rodes. Malgrat la debilitat conjuntural i passatgera que pateixo, em sento bé. Això passarà, sí”, assegura a tocar del foc que escalfa la cuina i que atia bufant per un tub de coure.

Cabells despentinats i blancs, rostre conreat per les arrugues de 73 anys, jersei amb moltes hores de servei caient-li folgat sobre un cos sens dubte debilitat, cames creuades sobre l’esglaó on s’asseu al costat de la xemeneia i un parlar pausat i xiuxiuejant. No defuig cap pregunta, només el llenguatge bèl·lic associat a la seva malaltia “això de vèncer i lluitar és un empipament, ridícul. El que he de fer és medicar-me i curar-me, no ser fort per la cara”, reflexiona. I afirma: “Realment no penso en la mort, és una cosa que mai no m’ha obsessionat. Ni quan fa uns anys vaig tenir un cranc al còlon ni avui. És més, no crec que la meva mort sigui ara una possibilitat real, no penso que estigui a prop”.

I, llavors, per què dona coneixement del seu estat? “Doncs és una deferència per a amics i seguidors, així tothom sap el que hi ha”. I què és el que hi ha? “Doncs que estic malalt, però em trobo bé malgrat tot”, respon amb un somriure de murri que precedeix l’evocació. “Soc el mateix Pau Riba de sempre, soc igual d’optimista. Crec que me n’aniré d’aquest món optimista. És una herència directa de la meva mare, que era l’optimisme personificat. L’optimisme m’ha ajudat a viure, com a ella a afrontar la seva viduïtat”, apunta sense que pugui dissimular una admiració i afecte que ha convertit en cançons i en un llibre sobre ella, Sa meu mare.

Mentre passa el temps, Pau continua negant-se a fer plans que no siguin immediats: “Mai no he pensat a curt o llarg termini, no m’he marcat terminis per fer les coses, simplement les he fet”. Ara està amb els concerts nadalencs de Jisàs de Natzerit, un espectacle que barreja La guerra de les galàxies amb el naixement de Jesús i que des de fa 17 anys gira per Catalunya en aquestes dates. També prepara un disc amb l’Orchestra Fireluche —“he compost una cançó per a l’Aina, la filla de la Memi, la meva dona”— i espera les galerades de les més de 400 pàgines de La història de la música, un llibre que fa anys que escriu i que encara pot canviar de títol.

“Es tracta més d’una història dels instruments, partint del fet que si va sorgir el rock and roll és perquè abans havien aparegut les guitarres elèctriques. No parlo dels músics, excepte dels grans creadors, Stockhausen, els futuristes italians, John Cage, Genesis P-Orridge, etc. Acoto 100 anys d’història des que Graham Bell va inventar el telèfon, primer micro, primer auricular i primera ocasió de transmetre el so i manipular-lo”. La seva ploma, àgil i precisa, revela el desig de ser recordat també com a escriptor, reconeix l’autor del recent Història de l’Univers, un llibre de divulgació que abraça del big bang al big data i que, de moment, tanca una obra que inclou narrativa, poesia i assaig.

En aquesta història de la música a través de la tecnologia, no hi falten referències als seus anys de joventut, quan a Catalunya hi havia Els Setze Jutges, avantsala de la Nova Cançó i el Grup de Folk, en el qual militaven ell i el seu gran amic Jaume Sisa, entre d’altres. “A nosaltres —escriu— l’estètica petitburgesa i afrancesada d’Els Setze Jutges, correcció extrema, jersei de coll alt, temes costumistes de tall nostàlgic i, com tot instrumental, una guitarra i una cadira, ens deixava freds. Això nostre era més obertura personal que lluita antifranquista”. I si avui hagués d’escollir entre Raimon i Sisa?: “Home, em quedo amb el Sisa, que és un col·lega i l’admiro moltíssim, però l’elecció no resulta tan fàcil com l’estic dient, perquè realment crec que el Raimon té molta força, crec que està fora d’Els Setze Jutges, de la Nova Cançó i de tot. La seva musicalitat té reminiscències mossàrabs, per exemple. Primer el vaig admirar moltíssim, vam compartir una temporada cartell juntament amb Pi de la Serra. Després li va sortir un to més jesuític i ara ja tenim una relació molt distant”, conclou. I sap que Sisa en un recent documental, L’home dibuixat, assegura que se sent fracassat? Pau obre els ulls sorprès, s’allisa el fil de barbeta que li neix sota el llavi inferior i riu: “És un comediant, el paio”.

Si toca fer balanç de la seva vida, regnen l’acceptació i la satisfacció (“estic content; les coses han anat així i així havien d’anar”), i no creu que si s’hagués esforçat més hauria tingut una carrera més estable: “Em reconec mandrós i ho reivindico, però si no he tingut una carrera més estable és perquè mai no m’he volgut repetir”. Del que tampoc no abjura és del moviment hippy: “No del hippisme, això dels ismes mai no m’ha agradat. Els hippies van representar la revolució dels joves, abans ni se’ls permetia pensar i encara menys expressar les seves idees”. I no el molesta que li continuïn dient hippy com un menyspreu destinat a algú anacrònic? “No, crec que els hippies van abordar molts dels temes que avui estan sobre la taula: la dona, l’ecologia, la llibertat sexual. Part de la nostra moral deriva de la joventut de llavors. Va ser una utopia, i les utopies marquen el camí”. Així vostè continua sent hippy? “Per descomptat que ho soc, no hi renego”, afirma amb tot l’èmfasi de què és capaç.

Igualment emfàtic es mostra amb l’ús de les drogues, i reconeix que la seva música “hi està molt lligada”. “Per exemple —explica— entre el primer Dioptria i el segon em vaig menjar un tripi per vegada primera, i vaig pensar que això del rock ja no funcionava, així que vaig fer un disc diferent, més acústic”. I no el molesta ser conegut només com el del Dioptria? “Home, és el disc que em va fer famós”, comenta comprensiu, així com entén que, sigui quan sigui la seva partida, tothom el venerarà: “Sol passar això: quan mors només et veuen virtuts

que abans t’havien negat; en fi, som humans, ho tenim tot, el més meravellós i el més roí”. No ha tingut reconeixements oficials, “triomfaré quan mori”, va dir en una ocasió, però ha sentit l’escalf de la gent en l’adversitat. I Pau està en pau.