El doble exili del savi català

Tret dels dos que tanquen el volum —de fet, el primer i el darrer que va escriure Ramon Vinyes (Berga, 1882 - Barcelona, 1952)—, els contes recollits a A la boca dels núvols van ser escrits a l’exili, però dir-ne “contes de l’exili” no els fa justícia. Els domina una imaginació desbordant, desinhibida, irreverent amb els dogmes, tant els religiosos com els culturals. L’exili hi és present, però gairebé sempre com un baix continu, potser perquè el de Vinyes va ser doble i va començar abans: significat modernista, aliè al noucentisme rampant, entre el 1913 i el 1931 va viure sobretot a Barranquilla, establert com a llibreter. Allà es casa i impulsa l’avantguarda literària colombiana. Després del parèntesi de la República, en què destaca a Barcelona com a fecund dramaturg social d’inspiració expressionista, poeta i crític literari, el retorn a Barranquilla va ser l’opció òbvia per escapar del franquisme.

D’aquesta època, els primers anys quaranta, són els dotze contes que formen A la boca dels núvols, premiats als Jocs Florals de Bogotà de 1945, publicats a Mèxic el 1946 i recuperats molt tard en la primera edició a Catalunya (1984). Els completa el pòstum Entre sambes i bananes (1985), que aplega la resta que va escriure, inèdits fins aleshores tret dels dos esmentats. Per damunt de tot hi traspua el lletraferit de cap a peus, “el hombre que había leído todos los libros”, com el va definir Gabriel García Márquez, deixeble del grup de Barranquilla, que va apadrinar durant el segon exili. L’exotisme no n’és el tret bàsic, encara que l’escenari tropical abunda. El cosmopolitisme cultural, l’enorme bagatge literari de Vinyes, s’apodera de les històries, tant quan freguen el deliri com quan tiren més cap a la sàtira. Són contes moderns: pouats en el realisme màgic europeu de Bontempelli dels anys vint, apunten també cap a l’altre realisme màgic, el del Boom americà (el llibre es tanca amb l’únic conte de Vinyes en castellà, ‘Un caballo en la alcoba’, homenatge als amics de Barranquilla, dedicat a García Márquez, molt a l’estil d’aquella poètica).

És interessant llegir aquests contes posant un peu a cada banda de l’Atlàntic. Són coetanis de Ficciones, de Borges, i ‘El llac d’Atitlan’ resulta emblemàtic en aquest sentit: ple de referències culturals, juga amb una paradoxa temporal (Pico della Mirandola reapareix a Guatemala en ple segle XX!). Però si Borges retrata la identitat en crisi de l’home contemporani posant en joc un intel·lecte que frega el malson, Vinyes arriba al mateix lloc dinamitant la hipotètica superioritat de la cultura amb un humor corrosiu i qüestionant el poder del capital i de la religió, “la sempiterna solidaritat entre el cel i les classes adinerades”.

Però aquests contes tampoc es redueixen a literatura social. Durant la guerra, quan l’afiliació sindical esdevé obligatòria, Vinyes milita al Grup Sindical d’Escriptors Catalans de la CNT i presideix la Societat d’Amics de l’URSS (ara, quan el PSUC pren el control del setmanari Mirador, desapareix de la nòmina de col·laboradors), però la seva llibertat d’escriptura és total. No tots són rodons, però en té d’espaterrants, com ‘El professor negre i la filosofia del jo’ (hilarant deliri que descriu una conferència que fa empal·lidir la de Martín Santos a Tiempo de silencio fotent-se d’Ortega y Gasset) o ‘La mulata Penèlope’, mordaç sàtira política i literària ambientada en un bordell. Però Vinyes també pot ser torbador: ‘El malson d’un carrer de Tolosa’ reflecteix l’any d’impàs entre que fuig de Barcelona i torna a Barranquilla, convertint el tema del fugitiu amagat sol en un pis (surt també a L’Exiliada, les memòries d’Artur Bladé) en un escruixidor relat de terror.

Els contes de Vinyes no són autobiogràfics (tret de ‘Records, a l’alba’), però els sol narrar una primera persona que juga a confondre’s amb ell mateix. Això fa que els desvaris que explica, terriblement divertits (impagable ‘Un interviu’, entrevista-combat de boxa amb sant Vladímir), tinguin un efecte més potent, amb un humor amb regust de Trabal (‘El gos de Mlle. Martineu’, que detecta poetes) i troballes dignes de Gómez de la Serna (una vicunya té “unes orelles amb inquietud de periscopi”).

Recordat com “el sabio catalán” en què el va convertir García Márquez a Cien años de soledad, ara ja toca veure Vinyes com un autor que reivindica la literatura com a utopia alliberadora en un món que no funciona bé.