Compendi i elegia de Claudio Magris

A la seva Petita apologia de l’experiència estètica, Hans Robert Jauss va apuntar que “la recerca del temps perdut torna a l’escriptor la identitat perduda […] mitjançant l’experiència estètica del record, i només l’art la pot fer comunicable”. El Danubi (1986), obra mestra del savi prestigiós i exquisit Claudio Magris, il·lustra de forma impecable la frase de Jauss; és un llibre que, igual que l’Ulisses, esgota en si mateix el gènere híbrid que engendra.

Magris és el feliç ideòleg del concepte geocultural de Mitteleuropa, encreuament de pobles i cultures que configuren un món fronterer encarnat per l’autor des de la seva condició de germanista i escriptor italià que escriu ad libitum. L’autor travessa les línies que separen ficció, assaig, autobiografia, història (“absorbida com la pluja a les ranures de les roques”); n’és la prova un monòleg amorós radical com el de Vostè ja ho entendrà (2006) o llibres de viatges com El viatjar infinit (2005).

L’italià se sent arrelat en cos i ànima a la ciutat màgica i cosmopolita de Trieste, a mig camí de gairebé tot, eslava i Mediterrània, testimoni de vaivens polítics i de la tragèdia jueva i les neteges ètniques. És la Trieste on va brillar Svevo i on va escriure Joyce, la ciutat amb un Antico Caffè San Marco que evoca els cafès vienesos de l’imperi austrohongarès de Robert Musil, escriptor que, com Magris, volia ordenar el món per entendre’l.

A Utopia i desencant (1999), una de les seves obres primordials, Magris escriu que “la literatura és un viatge per la vida”. Ho ratifiquen la resta dels seus llibres lúcids, que ens conviden sempre a pensar i a pensar-nos: l’imprescindible Microcosmos (1997), La història no s’ha acabat. Ètica, política, laïcitat (2006) o Alfabets. Assaigs de literatura (2008). Per la seva obra s’hi passegen el laberint de conjectures i d’identitats de Borges; Beckett i Bufalino a la seva tragicòmica Babel L’exposició (2001); la meticulositat prodigiosa de Calvino; l’anàlisi emocional de Svevo; Mann i el seu estudi narratiu de la civilització europea contemporània; Calasso i el mite i les genealogies de la cultura. D’altra banda, les traduccions que Magris va fer d’Ibsen o Schnitzler, els seus estudis sobre Roth i Hoffmann o sobre el nihilisme i la modernitat a L’anell de Clarisse (1984) l’entronitzen com un dels humanistes més notoris.

Temps curvilini a Krems agrupa un grapat de relats que l’editorial Garzanti va publicar el 2019 en torn al text fonamental que dona nom al volum i que constitueix una reflexió sobre el temps. Un cop més retrobem la melancolia de la mà de l’evocació, les concessions autobiogràfiques i la seva erudició plaent. El text consigna “un vent d’espais infinits en què tot és present i simultani”, es debat entre un temps circular i un temps rectilini “com la ploma amb què escric, fletxa que llisca sense retorn cap al final”, i anuncia un etern retorn en què s’emmarca el record à clef de la seva esposa desapareguda Marisa Madieri i del poeta amic Biagio Marin. “L’univers en una nou molt fàcil de trencar”, ‒i aquí pica l’ullet a Hamlet‒, “la caiguda de la sorra dins la clepsidra”.

La mort també ronda per “Lliçons de música”, un relat sobre la senectut, la migració, el record, el judaisme i el talent en un entorn decadent i lampedusià que potser trasllada algun lector al Bernhard d’El malaguanyat. “La vellesa és avançar per retrocedir”, assegura el protagonista d’“El guardià”, irònica lectura de la vellesa com a alliberament reconfortant, com a llicència per no haver de calcular el temps. A “El premi”, un text ombrívol del qual emana una tristesa infinita, coneixem l’orfandat d’un escriptor jueu a qui van robar el futur i que envelleix entre la pròpia modèstia i la compassió aliena, sense amagar “la indiferència afable que sent per l’univers”. I a “Exterior dia ‒ Val Rosandra” es reclama que el temps no tingui ordre, que no se succeeixi sinó que s’alineï, com passa a “aquella ciutat traficant, mestissa i patriota”, Trieste, de la qual brota una gran vida de l’esperit.

L’últim llibre del professor Magris, desencantat però serè, nostàlgic i desassossegat però encara irònic, és una temptativa de no dissimular la pesantor, un compianto sul Cristo morto en què Crist s’ha substituït pel món d’ahir que Zweig plorava en les seves Memòries d’un europeu i que bona part de l’obra de Magris sembla haver volgut continuar. És un plany per la pèrdua dels éssers estimats que ja no hi són, pel temps que flueix cabalós i sense remei.

Temps curvilini a Krems és un llibre sobri i crepuscular que no pot sinó valdre’s de l’elegia per oferir al lector un epítom deliciós de l’univers literari magrisià, que acaba per cartografiar el nostre temps i espai persuadit que potser hem de pensar “els destins humans com a restes d’un naufragi”.