El Petit de Cal Eril: “Ens agrada marejar la perdiu”

És el seu vuitè disc, i és al carrer des de fa pocs dies. Joan Pons, El Peti de Cal Eril, amb gorra de colors calada i aspecte juvenil als seus gairebé 40 anys, diu somrient: “Intento ser feliç i positiu, no soc un ingenu ni faig aquest paper. Ha de ser un tema d’educació, recordo el meu pare dient que no anés per la vida explicant les meves penes”, respon en ser preguntat pel seu tarannà sempre rialler. No li agrada parlar de les seves cançons “ens agrada donar les coses acabades, mai mastegades”, assegura excusant-se. Però el temps, reconeix, és un eix d’N.S.C.A.L.H (No Sabràs Com Acabarà La Història), la seva nova obra. “No vaig pensar dedicar-la a aquest tema, simplement vaig veure que apareixia quan vaig acabar el disc”, respon per eliminar tota idea de premeditació. Perquè Joan Pons, un dels artistes més personals del panorama local, s’apropa a l’escriptura automàtica i accepta que les paraules li parlin gairebé al marge de la seva explícita voluntat.

Per compondre el disc ha seguit la rutina de sempre. “Marcar una data de gravació i aïllar-me poc abans, durant dos o tres dies, per escriure’l. Aquest el vaig gravar el 17 de gener i el vaig compondre entre el 30 de desembre i el 2 de gener”, explica. El que era clar, això sí, premeditat, “era que la guitarra havia de sonar diferent, sense reverberacions ni ecos, que el baix havia de sonar més greu i que els teclats havien de ser diferents. Per això vam comprar un vell teclat analògic Six Trax, que sona més nasal. Hem utilitzat vocòder i vam microfonar molt més la bateria. Imposant-nos prohibicions, vam aconseguir obligar-nos a fer una cosa que cobrís les absències del que volem evitar”, aclareix. El resultat és un disc lluminós i alegre, subtil i delicat que no sona com els anteriors. Fins i tot hi ha una cançó en castellà. “Em va sortir fàcilment, a partir de la primera frase –assegura– i, com la que canto en italià, em permet tenir altres eines per continuar treballant. Els idiomes m’obren més finestres”. Però el seu castellà sona, potser, una mica aspre. “No ho havia pensat, l’utilitzava amb tanta comoditat que em vaig deixar anar”, conclou.

El disc no aborda la pandèmia: “Les meves últimes cançons han nascut d’oblidar el que em passa i on visc”, però el Joan la va viure malament, especialment durant el confinament: “No em va agradar el confinament. No podia fer el que volia, no podia tocar, no podia veure gent... I a posteriori em vaig sentir enganyat. Jo tinc tres fills i recordo un moment que sortia amb por per passar-me cinc minuts de la franja que ens corresponia. Recordo els parcs tancats, i això és una enganyifa que ens van encolomar. Tancar parcs ha estat una pantomima. Em sento enganyat, els estats no han tingut cap mirament amb el pretext que ens volien cuidar”. Tot i així, el Joan reconeix que la dificultat de la crítica “és complicada”: Hi ha gent que s’ha mort, cal cuidar la gent gran i hi ha el tema de la preservació i l’ús de la sanitat pública. La meva germana treballa en una residència i sé el que han passat, tinc amics metges que em deien ‘feu els que us diguem’... Per això, malgrat sentir-me enganyat, em costa elaborar un discurs crític articulat”.

El canviant discurs musical del grup, segons el Joan, té conseqüències: “Tal com és el grup, dubtem que hi hagi gaires fans que puguin parlar dels nostres vuit discos. Més aviat creiem que els seguidors venen i van, els agrada un disc, ens segueixen en el següent i després se’n desenganxen. És guai”, afirma satisfet, perquè creu que això és fruit de la canviant sonoritat de la banda. Tot i això, El Petit té prou popularitat per garantir que les seves cançons “compostes per conduir”, aclareix, continuïn tenint ressò amb el seu joc de sentits i aparences. “Sempre diem que ens agrada molt marejar la perdiu”, conclou qui, semblant naïf, no té res d’ingenu.