Joaquim Ruyra o la literatura com a espai on posar en joc pors i incerteses

El primer guany de les reedicions recents de l’obra de Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939) ha estat recuperar un text net dels estralls que la policia lingüística neonoucentista va infligir a la seva límpida i acurada prosa. Un dels exemples reportats per Adesiara, els actuals editors de La parada, mostra el grau de disbarat d’aquesta pruïja potinejadora: el “vol aterrat” d’unes orenetes (un vol baix, arran de terra) es va convertir en un “vol aterrit”. Així hem llegit tants clàssics catalans moderns, per desgràcia.

Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer. Les seves dues narracions llargues (‘El rem de trenta-quatre’, espina dorsal de Marines i boscatges, i ‘La parada’, que obre i dona títol al volum que ara es publica) són fites indiscutibles: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs. Ho va afirmar Josep Pla a El quadern gris: “Sembla impossible que aquest pobre idioma hagi pogut passar dels Jocs Florals a les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra”.

Si el llegim encara tan bé al cap d’un segle es deu, d’entrada, a la seva autoexigència com a escriptor, com evidencia el revelador pròleg que encapçala el llibre. L’aclamat Marines i boscatges s’havia publicat el 1904 i va trigar quinze anys a lliurar obra nova, La parada, fruit de la represa d’un escriptor talentós en crisi que, quan recupera el tremp i les ganes (“En certes ocasions l’escriure és una necessitat i una delícia”, deia), sotmet el material a profunda revisió.

Però la vigència de Ruyra prové també d’una paradoxa: ell, un escriptor pastat en el gresol del segle XIX, s’adhereix amb fermesa a la tasca d’ordenació lingüística de Pompeu Fabra i la generació de Josep Carner: a més de rescatar la llengua popular (per això incorpora un petit lèxic al final), adopta les normes modernitzadores i allibera el seu català de la retòrica vuitcentista que encara és un llast en escriptors, en canvi, més atents al present, com Caterina Albert o Eduard Girbal.

La filòloga i estudiosa de l’obra de Ruyra Lluïsa Julià, a la bona introducció d’aquesta edició de La parada, desmunta l’etiqueta d’escriptor per a lectors joves que arrossega l’escriptor gironí. Els personatges i els escenaris solen correspondre, sí, a la seva infantesa i joventut. Sovint semblen anècdotes vistes o viscudes (avui en dirien “autoficció”) i retraten una societat catòlica, conservadora, reaccionària. ‘La fi del món a Girona’ és molt representativa d’això: hi dona veu a personatges que desconfien de revolucionaris com Garibaldi i que perceben l’espectacular aurora boreal d’octubre de 1870 com un senyal apocalíptic. Però on se situa Ruyra? Perquè no escamoteja l’explicació científica. El que compta, de fet, és la magnífica recreació, onírica, gairebé de terror, de la dèria mil·lenarista dels creients que surten embogits pels carrers de Girona i que un Ruyra de dotze anys devia presenciar.

De manera semblant, l’última narració del volum, ‘El malcontent’, no amaga la vocació apologètica, però també és un relat que discorre pel malson i el pànic, amb arbres que cobren vides fantasmagòriques i un protagonista que viu l’escissió del jo. Som força a prop d’Edgar Allan Poe, de Robert Louis Stevenson o del Gustavo Adolfo Bécquer de les Leyendas.

Sembla com si, per a Ruyra, home de fe i benestant, la literatura es configurés com a espai on posar en joc les pors i les incerteses, una mena de catarsi en què la part fosca de l’existència, que el catolicisme no li impedeix de veure, assoleix una expressió rotunda i vigorosa, fascinant.