‘Junil a les terres dels bàrbars’, de Joan-Lluís Lluís: L’aventura d’explicar històries

En primer lloc, el que atrau de Junil a les terres dels bàrbars, ambientada a l’Imperi Romà de l’emperador August, al començament de l’era cristiana, és el to de rondalla, o de conte oral i meravellós, com si fos un mestre de l’artifici de la simplicitat nítida, que Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) sap mantenir encès al llarg de la novel·la sense caure en cap moment en el parany de fer arqueologia folklòrica.

Des del primer instant, d’ençà que el lector s’encara a la primera frase —“Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla”—, no s’oculta que s’està a punt d’entrar en el territori de la faula, on tots els intèrprets buscaran ser “sang i carn d’una ficció que impera des de la primera paraula”. I és que Junil a les terres dels bàrbars és una novel·la on el caràcter de la mateixa literatura juga un paper que crida poderosament l’atenció: no són pocs els personatges que han llegit o que tenen la tendència a viure la vida de manera semblant a les ficcions que coneixen, o que estan disposats a invertir el seu temps a escoltar les facècies que es narren i a debatre al voltant de la seva veracitat.

Lluís ha escrit una novel·la que és una celebració de l’art d’explicar històries, i fins i tot seria lícit veure-la com una reinterpretació de la primera gesta mítica, la de Jason i els argonautes, però Junil i els seus companys, en comptes de partir a la recerca del velló d’or, encaminen els seus passos cap a la terra on el poeta Ovidi ha tingut d’exiliar-se per lliurar-li un rotlle d’una obra seva (les Metamorfosis) salvat de la crema ordenada pel poder imperial: en comptes d’anar a la recerca del tresor, el duen a sobre. L’anècdota és un anacronisme voluntari, ja que Ovidi va acabar el llibre a l’exili, però és una altra de les maneres que té Lluís de dir que, si bé en els dominis de la història cap material no pot ser manipulat, en el de la novel·la, en canvi, mentre es mantingui la versemblança, la veritat de cohesió, tot és vàlid i es legitima.

“Pensa una cosa que t’agradaria haver fet i explica-la com si l’haguessis feta, ja veuràs com t’ho passaràs bé i nosaltres també, que tenim ganes d’escoltar-te”, diu un dels personatges com si es referís sense voler a la pràctica de la literatura que realitza l’autor. Perquè el que atrau de Junil a les terres dels bàrbars, en segon lloc, és el vigor de la mà amb què l’autor du endavant una novel·la que deixa sense alè, com si posseís una fe indestructible en la idea que a la base de qualsevol relat hi ha d’haver moviment, aventures, incògnites i successió causal de fets.

Així, quan deixen enrere la zona fronterera i indeterminada de l’Imperi Romà on viuen, les peripècies accidentades de Junil i els tres esclaus fugitius que l’acompanyen adquireixen una categoria èpica, i les fases de l’itinerari que emprenen compleixen al peu de la lletra l’establert en la vida dels herois quan recorren el temps i l’espai a la recerca de la cosa que busquen: el trajecte és llarg i arriscat i han de malbaratar un munt d’energia, han de superar l’amenaça d’incomptables conflictes perillosos, reben ajuts inesperats de la gent coneguda pel camí, i, més enllà de la suor i la pols dels camins, els beneficis morals del viatge comporten alguna mena de purificació personal, potser la gènesi d’una nova societat, i, al final, la victòria en les aventures previstes no exclou la possibilitat d’embarcar-se en unes de noves, en uns altres infortunis inacabables, però això, com passa sempre en acabar una novel·la, el lector només ho podrà imaginar. Lluís ha escrit una novel·la ordenada com una operació militar, amb ràtzies narratives i pauses gens incòmodes.

Junil a les terres dels bàrbars, en fi, atrau també per un tercer motiu, que Lluís ja havia explorat en altres obres seves —a Converses amb el meu gos sobre França i els francesos, a El dia de l’ós, a El navegant—, però potser mai amb tanta intensitat com aquí no havia repensat les pautes tràgiques de la Història i la seva interpretació, no havia explorat tant el caràcter antropològic que pot assolir una ficció, no havia aprofundit tant l’esperit de la frontera i el naixement del mite, ni havia celebrat amb tanta força eufòrica l’alegria de les llengües maternes, l’alegria de la paraula que permet escriure novel·les tan frenèticament literàries com Junil a les terres dels bàrbars, el millor llibre de Joan-Lluís Lluís.