Solitud al saló dels avis

Una vegada, el Bebeto em va saltar a l’esquena i gairebé em fa caure. El futbolista no, és clar. El gos. El gos del meu avi José. Hi va haver un temps en què a la meva família es batejaven els gossos que arribaven amb el nom de jugadors del Dépor. Eren bons temps. El meu, un gos salsitxa de color cafè amb llet, es deia Djukic. Va ser abans del penal.

Quan el Bebeto em va saltar a l’esquena en un atac d’ira inesperat, em va esgarrapar mig braç. La meva germana em va rescatar en l’aire i el gos, conscient potser del que havia fet, va fugir. Amb més ensurt que mal, vaig anunciar entre plors que mai més no tornaria a Santa Mariña, el poblet dels meus avis José i Maruja. Recordo la meva àvia sanglotant desconsolada i el meu pare corrent rere el gos pel camí de la muntanya empunyant una vara. Va trigar una setmana a tornar a casa —el gos, no el meu pare— i jo, pocs dies a incomplir la meva promesa.

Santa Mariña sempre ha estat un poblet envellit de cinc cases i menys veïns, envoltat de muntanya i sense gairebé cobertura. Una meravella llavors i un luxe avui. El dia de la festa patronal, els nets de totes les cases jugàvem a futbol a l’era fins que la pilota acabava a la teulada d’algun veí i donàvem el partit per acabat. Tot allà era divertit. Amb la meva àvia Maruja anava de tant en tant a agafar maduixes a l’horta i passàvem les tardes fent passejos per l’estivada, rebentant didaleres escortades pel Bebeto o el gos de torn. Amb el meu avi José donàvem menjar al burro Luis, un sant animal que va arribar ja vell a la família i va anar a acabar els seus dies com un maharajà en la pau d’una quadra de Santa Mariña amb pensió completa.

Más información

I el Camp Nou va ser per fi Basilea

La cal·ligrafia és art, no repressió

Parlar a un gos

L’altre dia, el meu oncle Dani em va enviar una foto del meu avi amb el burro Luis i el Bebeto a l’horta. Ell, dret, amb els seus pantalons de pana i la boina al capdavant, un somriure d’orella a orella i agafant fort el burro. Feia temps que no veia el meu avi dret.

Al vell, les xacres de la vida sempre li han anat als malucs, i aquest estiu, després d’una mala caiguda, les pròtesis i el cap van acabar per enllitar-lo. El meu padrí, fuster dels millors, li va arreglar un llit articulat al saló i una altra a la meva àvia. I allà passen el dia, dormisquejant ell i vigilant ella; mirant a l’infinit tots dos. Massa hores sols.

A estones, la solitud desborda el saló i la cuina de llenya escalfa per a ningú. Ja no hi ha nens a l’era ni maduixes a l’horta. Desconcerten aquelles tardes de tedi sense dir ni mitja paraula ni novetat, esperant que algú porti una bona nova. O dolenta. Alguna cosa. Que es trenqui el silenci, a la fi.

La família fa puntes de coixí diàriament per anar a veure’ls almenys una estona i petar la xerrada. Però el dia es fa llarg per a ells i curt per a nosaltres.

El neurocientífic Facundo Manes deia fa uns dies en una entrevista a EL PAÍS que la solitud és l’alarma biològica que ens recorda que som éssers socials. I alertava que aquesta epidèmia d’aïllament que empetitia els ancians abans de la crisi de la Covid s’ha aguditzat. A Espanya, més de 850.000 persones grans de 80 anys viuen sols.

Els meus avis, que han esquivat el coronavirus amb més pena que glòria, són víctimes d’aquesta altra epidèmia. Atenuada, potser, pels efectes de la tribu al poblet i aquesta xarxa familiar que mai no falla, però víctimes en qualsevol cas. Com tants altres de la seva lleva.

Que eternes que es fan les nits en la penombra d’un poblet gairebé desert, enganxats a un telèfon de marcació ràpida com a única connexió amb l’auxili si passa alguna cosa. Com pesa l’“i si”: “i si caic?”, “¿i si li passa alguna cosa a l’altre?”, “¿i si algú entra a casa?”. En aquelles matinades d’angoixa, la incertesa regira les tripes, el pànic amara els llençols i la por ennuvola el sentit. Pesa la solitud.

El tràfec dels joves, entre la feina i mil tasques, no deixa marge per cuidar els que ens van cuidar. L’urgent s’imposa a l’important

Al poblet, de fet, els veritables ariets contra la solitud són els animals. El burro Luis i el Bebeto, llavors. Avui el Rex o el Tommy, un gos de palleiro que campa per la casa i un santbernat (o una cosa semblant) gegantí que dorm al corral. D’agraïts, sempre ho estan. Com aquella vegada que la meva àvia va caure a l’horta i el Tommy la colpejava amb el morro entre udols espaordits. O com quan algú els busca per anar al metge i el Rex enfila una carrera rere el cotxe que se’ls emporta a la recerca dels seus amos. On no hi són els humans, ells sí que hi són. Sempre.

El meu avi José té 86 anys i gens de ganes de morir. Ho diu sempre. La meva àvia, de la mateixa edat, vol que Déu se l’emporti, però no hi ha manera. I van fent. Sols. Esperant a veure què passa.

Mentrestant, agraeixen cada minut de companyia. Ella mai vol que te’n vagis i s’embranca en peculiars discussions per allargar la visita. Diu que el meu únic defecte és que soc “protestant”, que és com ella anomena tots els que no professem la fe cristiana amb devot fervor i solem cagar-nos en Déu cada tres frases. Un dia em va preguntar què està més amunt, els avions o Déu. Li vaig dir que depèn de l’avió.

El meu avi riu quan deixo anar improperis. No li importa que sigui una malparlada. Plena indulgència amb les seves netes. Des del llit, de fet, ens mira amb el mateix somriure entretallat amb què ens observava des del banc de pedra davant de casa seva el dia de la festa, mentre jugàvem al futbol a l’era. Només amb ser-hi és suficient. No en necessiten més.