La cal·ligrafia és art, no repressió

Trenta persones es tanquen en un monestir durant tres dies. No faran paintball, ni escalada sense corda, ni tampoc una marató de cuina. Això és un retir de cal·ligrafia i la cita és el cap de setmana del 9 d’octubre al santuari dels Àngels, a Girona, on Salvador Dalí es va casar amb Gala el 1958. A l’hostatgeria, dalt de la muntanya, els participants, guiats per l’expert Oriol Miró, conviuen amb pensió completa i una sola missió: la cal·ligrafia. Es treballa quatre hores al matí i quatre a la tarda, però la sala sempre està a disposició de qui vulgui allargar la jornada. Apte per a tots els nivells. Aquesta és només una de les activitats.

Arribo fins al lloc amb les mans adolorides per aguantar el telèfon mòbil durant tantes hores al dia. Amb una hora agafada ja amb el traumatòleg. Arribo obsessionada: no pot ser bo escriure centenars de missatges al WhatsApp, i llegir-los, tampoc. Arribo al lloc guiada pels savis consells d’una amiga que em diu que la cal·ligrafia és la nova meditació.

Deixar els quaderns de lletres rodones que fèiem de petits per entrar en aquest santuari de la cal·ligrafia és un privilegi. En aquest carrer petit anomenat Igualada, al barri de Gràcia de Barcelona, on va néixer Montserrat Caballé, s’amaguen algunes de les lletres més boniques que he vist mai, penjades de les blanques parets de l’acadèmia Visions. Són els treballs dels alumnes. Aquest és un lloc de culte on els cal·lígrafs Oriol Miró i Iván Castro fan classe, juntament amb altres professors. La majoria dels seus alumnes són professionals, dissenyadors, però també persones que volen fer una cosa diferent. “Ara és una disciplina molt popular, però fa 20 anys la cal·ligrafia era una cosa de quatre de tarats amb les mans brutes que anaven amb papers”. Assegut a la taula de l’escola, Castro, autor d’El ABC del Lettering: una guía para el dibujo de la letra, explica: “Aquí venen sobretot dissenyadors que ja estan treballant, però també tenim un doctor en física que té una gelateria a Granada i és francès. Ens agrada mantenir un peu en la tradició cal·ligràfica i portar-la a un pla més contemporani. Té un punt de meditació. Quan estàs escrivint un text et pots abstreure fins al punt que pot ser que només et concentris en les formes de les lletres”. Miró afegeix: “Per a mi és terapèutic, jo necessito fer cal·ligrafia”.

Deixar el mòbil. Oblidar-se de la pantalla. Enfrontar-se al full en blanc amb tinta natural i una ploma construïda a mà. No és fàcil. Mentre parlen se sent com Miró rasca el full i fa lliscar perfectes lletres a petició de la periodista. “James Wardrop, un cal·lígraf anglès dels anys 30, va dir: ‘La impremta va matar la cal·ligrafia com a ofici, però la va impulsar a la categoria d’art’. Per a mi que s’escrigui menys a mà és un problema cultural per a la societat, un problema social, no un problema per als cal·lígrafs. Com a societat, com a individus, saber escriure puja el nivell cultural de la societat. Passar a teclejar és molt més fàcil i estem en un moment de llei de mínim esforç, però aprendre a escriure és bàsic per no empobrir-nos. El problema és que durant molts anys es va vincular la cal·ligrafia a la repressió, era l’educació que es va donar durant el franquisme. No té res a veure aprendre cal·ligrafia amb anul·lar la teva personalitat, sinó al revés. Al final el que ensenyes és una tècnica. Si saben escriure s’expressaran millor”, explica Miró.

Carola Vilanova es dedica al món de la producció i és exalumna d’aquests cursos, encara que ja pensa a repetir: “T’asseus i aprens. T’oblides de tot. Ells són dos cracs i, a més, deixebles del cal·lígraf anglès Keith Adams. Practicant cal·ligrafia aprens a ser més rigorós, ordenat i creatiu”.

Dues preguntes planen durant la conversa: Quina és la lletra més fàcil i quina, la més difícil? “Les lletres més fàcils i per les quals generalment comencem a explicar un estil són la i i la n minúscules. Són les lletres que determinen el caràcter de cada estil, els traços bàsics. Depèn de l’estil, però la g minúscula sol tenir una forma una mica complexa que pot costar una mica al principi. O formes més senzilles, com la s, també poden ser difícils d’equilibrar”. I, els nens, han d’aprendre cal·ligrafia o no? “Sí, però no des d’un punt de vista d’imitació de formes (encara que això en un estat molt primari és inevitable) sinó estudiant la lògica de l’escriptura manual, ensenyar-los a escriure amb eficiència i claredat, sense necessitat de perseguir unes lletres “boniques”.

Intento fer una A. Em llanço sobre el foli en blanc amb l’esperança que aquells anys d’EGB i els quaderns Rubio m’ajudin a superar la prova amb èxit. La tinta em raja pel paper i el traç no surt. No sembla una A. Però és un repte. Tornar a escriure és un repte.