Arquitectura fabulosa

Els gravats fantàstics de l’italià Giambattista Piranesi (1720-1778), sobretot els Carceri d’Invenzione, entusiasmaven Jorge Luis Borges i van influir en les arquitectures impossibles dels seus contes. És notori que els ecos dels relats de l’argentí La biblioteca de Babel i La casa de Asterión han repercutit en l’última obra de Susanna Clarke (celebrada la setmana passada amb el Women’s Prize for Fiction i desitjadíssima, per una bona colla de lectors, perquè arriba 16 anys després del seu gran debut novel·lístic, Jonathan Strange i el senyor Norrell). Conseqüentment, aquest llibre de Clarke amb ecos borgesians que es titula Piranesis’emmarca en una arquitectura que sembla dissenyada en ple deliri.

El protagonista, Piranesi, habita un casal disposat com una “sèrie infinita d’edificis clàssics units entre si”. Les sales són decorades amb escultures mitològiques, com al Parc dels Monstres de Bomarzo, i això ajuda Piranesi a orientar-se en el laberint que li ha tocat viure. No sabem per què. L’encant de la narració rau en aquest misteri i en com raona Piranesi l’edifici des de la seva òptica personalíssima; de narrador poc fiable, vaja.

En la seva situació de Robinson al límit de la follia, Piranesi porta un dietari obsessiu (aquí se sent l’eco de La invención de Morel, de Bioy Casares). Es demana el sentit de l’estructura de la casa, la simbologia de les escultures, el patró en les marees que neguen l’edifici regularment...

És curiós que Piranesi pateixi d’amnèsia mentre roman en una mena de palau de la memòria, dels que els antics usaven com a tècnica mnemotècnica. Cada sala i estàtua hauria d’estar associada a un record, seria la idea, però Piranesi no sap establir la correspondència amb els records de l’exterior. Per a ell no hi ha món exterior i la casa ho és tot: “El Món, o la Casa, si voleu, perquè l’un i l’altra són idèntics” (cita que reverbera amb Borges: “La casa es del tamaño del mundo; mejor dicho, es el mundo”).

Piranesi s’inscriu en una categoria apassionant del gènere fantàstic: la que inventa mons estrafolaris, paisatges interiors i territoris d’excepció regits per lleis més adients al somni que a la vigília. El llibre de Clarke podria sumar-se al mateix prestatge que la Comèdia dantesca, The Night Land de William Hope Hodgson, The Stars Are Legion de Kameron Hurley, La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, o el també piranesià Blame! de Tsutomu Nihei... En el cas de Piranesi, temem que en tot plegat s’hi xifri un missatge al·legòric. Contra la tirania d’una lectura (diguem-ne) platònica ens aferrem a una de les afirmacions del protagonista: “La casa és valuosa perquè és la Casa. És suficient per Si mateixa”. L’enigma de la casa és suficient per fer-nos gaudir. No cal buscar-li tres peus al gat amb paràboles sobreres. A mesura que esbrinem què hi fa Piranesi en aquest espai i qui és el personatge que cada dijous es cita amb ell (a qui el dietari anomena l’Altre), anem aprenent quina vida duia en el passat, al món de fora, i anem destapant una trama sobre la dificultat de separar la realitat i la versió que el nostre cervell ens presenta.

Piranesi la llegim amb entrega, sí. Passa que el seu defecte principal és exterior i no pas una falta de l’obra. Quin és el problema? Que Clarke ja va regalar-nos una novel·la tocada per la gràcia narrativa i, fora del món reclòs i passable de Piranesi, ens esperen les aventures insuperables de Jonathan Strange i el senyor Norrell (Empúries, 2005).