“Mani qui mani, sempre hem d’estar picant pedra”

Diu que està “a la flor de la vellesa”, però els anys (78, en té) pesen per a qui s’ha dedicat “a la feina [d’infermera], la família i la revolució permanent” i fa de “presidenta eterna” de l’associació de veïns del Carmel. Ara cuida una tieta de 101 anys. Potser té algun os rovellat, però el cap de Custodia Moreno continua lúcid i crític. Fa dies que fa tombs al pregó de La Mercè, però encara no l’ha escrit.

Pregunta. Diu que quan l’alcaldessa li va proposar fer el pregó va dir que no. Però s’ho va repensar. Per què?

Resposta. Mira, no estic en el millor moment, estic cansada. Tinc l’esperit dels 40, però un esquelet de més de 70. D’entrada vaig dir que no, però tot i que és un bombó enverinat, he pensat en totes les dones que no tenen veu ni drets, i en les del meu barri. I em vaig dir: què has fet amb el megàfon tantes vegades a la plaça de Sant Jaume si no de pregonera? Doncs ara ho faré al Saló de Cent, només canviarà el continent; el contingut, per desgràcia, serà el de sempre.

P. De l’1 al 10, quant li tocarà el crostó a l’alcaldessa i el seu govern en el pregó?

R. No el tocaré a ningú en concret, però el tocaré a tots. Jo em barallo fins i tot amb els meus veïns i la societat civil.

P. Vostè va viure en una barraca fa més de 50 anys. I l’habitatge continua sent el gran problema. No hem après res?

R. És un desastre, no hi ha hagut voluntat política, només es pot resoldre fent habitatge públic de lloguer. Durant el franquisme se’n va fer un munt, mal fet, també és veritat; però després la mateixa administració ha permès especular en vendre el parc públic. La classe treballadora té dret a la propietat, com tothom, però no es pot mercadejar amb els pisos. Aquesta idea de tenir un pis per a quan et fas gran... quan et fas gran el que has de tenir és una pensió digna i equipaments i serveis per si cal que t’ajudin. Per això és tan important defensar i protegir allò públic, els privats van a la seva bola.

P. Des dels barris perifèrics, com es viuen els grans debats de la ciutat, com l’aeroport, la marca o el turisme?

R. La gent està cansada, i quan veus autopistes per on passen pocs cotxes, AVE on no puja ningú... segons quines coses et fa pensar: “Aquests, de què van?”. Amb la pandèmia hem descobert que això no era Alícia al país de les meravelles i han aflorat les mancances dels serveis públics, els pisos petits, els problemes de convivència... La gent s’ha adonat de com estaven les residències on havien deixat els pares. I tornem al mateix: no es poden fer residències per fer negoci. Els serveis públics són sagrats.

P. Què pensa quan sent que Barcelona està feta un desastre?

R. És mentida. A veure, una cosa és ser crítics, exigents o estar enfadats, però que es passegin pels barris i ho vegin. Amb això no li vull rentar la cara a cap polític, potser hem perdut chispa, però d’aquí a dir que la ciutat és un desastre... Per favor! La gent no sap què és passejar per carrers amb clavegueres obertes amb nens jugant entre la merda.

P. Hem perdut chispa, diu?

R. No ho sé, érem referent a tot arreu, exemple. De creativitat, en urbanisme... en tot. Es discutia. No veig intel·lectuals com abans... Hi hem perdut.

P. Hi pot tenir a veure la precarietat? La seva generació treballava i es guanyava la vida. Ara hi ha qui treballa i no se’n surt.

R. Segur. Arquitectes, artistes, periodistes... hi ha precarietat. Sense estabilitat no hi ha chispa. Nosaltres no teníem res, però vèiem que era possible millorar. Pensàvem: quan vinguin els nostres...

P. Ara hi ha un govern d’esquerres.

R. Sí, i també se’ls exigeix molt més. Els d’esquerres som els que collem més. Però tenim la contradicció que volem que arribin al govern i, quan hi arriben, els critiquem. Trobo que està bé que discutim entre nosaltres, però mai de cara enfora. Qui és el nostre enemic? Així ens va.

P. Què pensa de l’ascens de l’extrema dreta als barris on vostè ha lluitat per millorar?

R. Això sí que es una espina que tinc, una de les penes que m’emportaré. Sempre han estat aquí, no es va fer neteja, però estaven callats. Quan veig que s’accepta segons què en nom de la democràcia, o com es defensa la llibertat d’expressió d’aquesta gent que tantes traves van posar perquè no arribés la llibertat. Ara venen i prometen el oro y el moro... i també el nacionalisme hi ha tingut a veure. Potser l’esquerra i el nacionalisme català van pensar que ja estava tot fet als barris, però molts per aquí no han vingut. I la por de perdre el que tens, és per tot plegat que els voten als nostres barris.

P. Vostès no van tenir por: estava tot per fer. Ara hi ha més motius per tenir por?

R. No, no n’hi ha, de motius. No se n’ha de tenir, de por. Se’ls ha de tenir por a ells ,que venen amb mentides. Quan sento veïns criticant, “Mira, aquí n’hi viuen 12”. Per favor! Si nosaltres érem 32 en una barraca! Encara fa més mal.

P. Com es resol aquest rebuig?

R. Treballant millor, l’esquerra i la ciutadania. I sense perdre de vista que el bé comú i la solidaritat han d’estar per sobre. El moviment veïnal vam arribar a ser molt forts i ara hi ha noves fórmules, tot i que els problemes són els mateixos: mani qui mani, la ciutadania sempre hem d’estar picant pedra, no podem abaixar la guàrdia. Tinc molta esperança en la gent jove.

P. L’emocionen les victòries que va aconseguint el feminisme?

R. Homeeeeeeee! I les que ens queden! S’ha de ser optimista, si no tenim esperança no faríem res.