El savi i la cambrera

Pocs científics reuneixen tantes qualitats novel·lesques com l’inventor i enginyer d’origen serbi Nikola Tesla (1856-1943), punt de trobada del geni, el visionari i l’excèntric, figura entre el mad doctor i el benefactor de la humanitat, que va anticipar el futur en el moment àlgid de la seva creativitat per anar progressivament caient en un pou d’incomprensió, ruïna econòmica i oblit primerenc.

A les últimes dècades, en paral·lel al reconeixement del seu paper clau en el disseny del nostre present (només cal pensar en les seves investigacions en el camp de la comunicació sense fils), la seva persona ha estat font reiterada d’inspiració artística (musicals, pel·lícules, llibres) perquè té l’aura irresistible d’una mena de Prometeu de carn i ossos, és a dir, d’algú d’una audàcia (o una bogeria) incommensurable que el porta a robar els secrets d’una força primigènia o divina —l’electricitat en comptes del foc— i és durament castigat.

En aquest context arriba La invenció de tota la resta, primera novel·la traduïda al català de la també assagista i escriptora de relats curts Samantha Hunt (Nova York, 1971), per la qual va guanyar el Bard Fiction Prize el 2010 i va ser finalista de l’Orange Prize 2009. Què es pot fer a aquestes altures amb el personatge, de qui s’ha lloat l’enginy i explorat la dimensió tràgica probablement fins als límits de les possibilitats respectives? En resposta, l’autora pren dues decisions fonamentals, unides per l’aposta per la ficció i la dimensió emotiva i crepuscular abans que no pas per la biografia velada: 1) centrar-se en l’any 1943, el darrer en la vida d’un Tesla amb el seny molt afectat i les butxaques escurades, abandonat pels inversors i esdevingut un ermità que només s’interessa pels coloms, i 2) fer-lo compartir protagonisme amb la Louisa, una jove cambrera de l’hotel on l’inventor viu pràcticament tancat, la qual se sentirà a l’inici intrigada per l’enigmàtic hoste fins a incorporar-lo al seu complex panorama familiar.

Sota la invocació al sempre estimulant fantasma de Tesla i amb una feina d’ambientació històrica impecable (un dels màxims plaers lectors rau a explorar tots els racons de l’icònic hotel The New Yorker, nostàlgic viatge en el temps a l’època en què era paradigma de tècnica puntera i sofisticació), Hunt ha creat sobre tot una novel·la d’amor, entès en les més diverses modulacions (amor romàntic, amor filial, amor entre amics, amor pel desconegut, amor pel coneixement, amor per la feina), i un elogi a les ments somiadores i contra corrent, les dels qui gosen aventurar-se a zones que la societat identifica amb la follia o el fracàs, o bé decideixen simple-ment mirar al seu voltant amb les ulleres de l’empatia i la fantasia (¿són termes sinònims atès que requereixen de salts de fe equiparables?).

Dit així, pot semblar que som davant de material amb altes dosis de glucosa, digne dels guions de Hollywwod més indigestos, però res més lluny de l’electritzant sensibilitat poètica de l’escriptora, que no emfatitza els missatges sinó que els deixa flotant com vapors que emanen amb naturalitat d’un munt de relats i personatges (episodis del passat de Tesla i la Louisa s’entrellacen amb conflictes presents del cercle íntim d’ella).

La voracitat narrativa (certa contenció hauria arrodonit el conjunt) i la tendresa constant en l’observació no es contradiuen, igual que les innovacions científiques no esborren el pensament màgic (la subtrama de la possible màquina del temps juga brillantment que el lector mantingui un peu a cada banda).

Potser l’elogi més gran que es pot fer de la novel·la és la coherència envers la idea motriu que cal arriscar per arribar a qualsevol lloc que valgui la pena.