Catalunya en la disputa pel poder a Espanya

En la batalla sobre els indults dels presos independentistes anunciats pel Govern del socialista Pedro Sánchez, l'equació política és la mateixa que es va donar ja fa 15 anys contra l'aprovació de l'Estatut català del 2006. És una disputa pel poder a Espanya. D'una banda, el PP encapçala el front del nacionalisme espanyol conservador format amb Ciutadans i Vox que rebutja frontalment la mesura de gràcia, com llavors s'oposava a l'Estatut. És la coalició informal de la dreta nacionalista espanyola que es va unir el 2019 per governar a Andalusia, Castella-Lleó, Múrcia i Madrid i que ara aspira a retornar al Govern d'Espanya. A l'altra banda hi ha la majoria parlamentària progressista encapçalada pel PSOE, que es va formar fa justament tres anys en la moció de censura contra el Govern de Mariano Rajoy arran dels escàndols de corrupció del PP. En aquesta aliança amb els socialistes hi ha Unides Podem, els nacionalistes perifèrics progressistes, el PNB i Esquerra Republicana.

El PP té motius per creure que la seva campanya del 2006 contra la reforma de l'Estatut català va contribuir decisivament a la seva victòria electoral del 2010, la que va portar Rajoy a la presidència del Govern d'Espanya. Ara intenta que una repetició de la jugada contribueixi també a una futura victòria electoral de Pablo Casado sobre Pedro Sánchez.

En què consisteix la repetició de la jugada? Llavors s'acusava el Govern del PSOE presidit per José Luis Rodríguez Zapatero de plegar-se a les exigències del nacionalisme català, que es presentava com a sempitern perseguidor de privilegis i s'acusava d'atemptar contra la igualtat dels espanyols. S'argumentava sobre la constitucionalitat o inconstitucionalitat del nou Estatut i s'anunciava que es presentaria un recurs davant del Tribunal Constitucional. Ara s'argumenta que els indults seran com els socialistes pagaran la factura que deuen a Esquerra Republicana (ERC) pel seu suport a la investidura presidencial de Pedro Sánchez, i ja s'anuncia que es presentaran recursos al Tribunal Suprem perquè els anul·li.

L'equació és la mateixa que la del 2006: el conservadorisme encapçalat pel PP batallant feroçment contra el progressisme liderat pel PSOE, amb el conflicte català com a motiu de la disputa. Sense negar gens ni mica la importància política general que tenen tant l'Estatut com els indults, la veritat és que en tots dos casos es tracta d'excuses, elements als quals es recorre per dirimir la qüestió central, la que de debò importa a qui els agita: la disputa del poder a Espanya. Un àlibi. Una coartada per plantejar un marc de discussió que s'estima avantatjós per als propis interessos de part.

Al mateix temps, no obstant això, el vell truc al qual es recorre sense cap mena d'escrúpol és també una aposta carregada de riscos per al bé que es proclama perseguir: l'estabilitat constitucional d'Espanya. El principal risc és que, de coartada en coartada, recollint signatures contra els catalans el 2006, promovent el boicot a productes comercials catalans, demanant la presó per als independentistes, deixant en mans de jutges i fiscals la gestió de la crisi política del 2017, el que el PP ha aconseguit al cap de 15 o 20 anys és que la minoria independentista catalana creixi sense parar. L'independentisme, que en les eleccions generals de l'any 2000 obtenia el 5,7% dels vots, va ascendir al 36,8% en les primeres eleccions generals del 2019 i al 42% en les segones. El nacionalisme autonomista català coautor del consens constitucional del 1978 abraça ara la causa independentista. En les eleccions autonòmiques del 14 de febrer d'aquest any s'ha enfilat fins al 52% si es compta el 2,5% de vots del PDeCAT, que va quedar fora del repartiment d'escons.

Aquest és el resultat de la política del PP de José María Aznar i Mariano Rajoy sobre els assumptes catalans que ara Pablo Casado reprèn. I qualsevol observador mitjanament assenyat i fred pot adonar-se que, per inversemblant que sigui la creació d'un nou estat en l'actual Unió Europea, l'expansió política de l'independentisme a Catalunya no para de créixer. És de caràcter reactiu. És un reflex defensiu d'una societat que es considera maltractada pel Govern d'Espanya, menystinguda pels segments de població que coregen “¡a por ellos!” i que considera fracassats els successius intents polítics d'acomodament en l'arquitectura institucional espanyola. Apostes com la del president Pedro Sánchez amb els indults són una bona fórmula per revertir una tendència molt negativa per a les perspectives constitucionals d'Espanya. Fer el contrari és continuar alimentant el problema.