La passió de Picasso pels còdols

Pablo Picasso només va pintar retrats de les persones del seu entorn: la seva família, els seus amics i, sobretot, les seves esposes i amants, que van compartir part de la vida amb ell. Va pintar uns quants centenars de retrats, però cap per encàrrec, per la qual cosa aquestes obres tenen una llibertat excepcional. Tanta com les joies que va crear amb petxines, fang i còdols, però també amb metalls preciosos; petites escultures carregades d'una història personal: la de la relació entre Picasso i les persones a qui van destinades. 85 d'aquests petits picassos tridimensionals es poden veure a l'exposició Picasso i les joies d'artista, la primera mostra dedicada a aquestes produccions del prolífic creador, que es podrà veure fins al 26 de setembre al museu de Barcelona dedicat al pintor, un any després del previst a causa de la pandèmia.

A mitjans dels anys trenta, després de conèixer Dora Maar, Picasso crea les seves primeres joies a partir d'objectes que ha comprat en mercats de segona mà, als quals afegeix un retrat gravat, pintat o dibuixat. Durant els estius també recull de les platges ossos, còdols i fragments de ceràmica i vidre arrossegats pel mar, i hi afegeix, amb l'ajuda d'un ganivet, dibuixos o gravats que li inspirava la forma de l'objecte, creant minotaures, faunes, àguiles, peixos o perfils de dona. A principis dels anys quaranta, quan Brassaï els fotografia, Picasso li confessa que aquests objectes són per ell “una veritable passió” i li insisteix que els inclogui a l'àlbum d'escultures que preparen aquells dies junts. “Els còdols són tan bonics que em fan venir ganes de gravar-los tots. El mar els treballa tan bé, els dona unes formes tan pures i completes, que amb només una petita ajuda es creen obres d'art… Ara hauria de tornar a llançar-los al mar. Com es quedaria la gent si trobés pedres marcades amb signes estranys. Serien trencaclosques per als arqueòlegs”, li va confessar llavors a Brassaï.

Per sort no els va llançar, sinó que els va donar a les persones que estimava, com la gran quantitat d'objectes que va regalar a Dora Maar que ella va conservar tota la vida i que després de la seva mort, el 1997, es van subhastar a París. O l'amulet que va fer el 1937 per a Nusch, segona dona (després de Gala) del poeta Paul Éluard, pintant sobre un fragment de ceràmica el seu perfil i unes branques de llorer. “La frontera entre l'objecte trobat i la joia és molt tènue”, explica Manon Lecaplain, comissària de la mostra juntament amb Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, que defensa que les joies de Picasso “introdueixen el seu art a l'esfera més personal de la seva obra”.

Com Dona asseguda, fauna, que es conserva només per la fotografia que en va fer Brassaï a final dels anys quaranta. “Françoise Gilot explica en el seu llibre sobre la seva relació amb Picasso que en un passeig el 1946 el pintor va trobar un tros de costella d'uns deu centímetres i li va dir ‘aquesta és la costella d'Adam, t'hi gravaré una Eva’, i va explicar que la va dibuixar amb banyes, asseguda com una esfinx i amb aparença faunesca, per la qual cosa no hi ha dubte que és aquesta”, remarca la comissària davant de la fotografia.

De dos anys més tard, el 1948, és Mussol –una de les peces més destacada de l'exposició, muntada com si fos un gabinet o un mostrador d'una joieria de luxe–, el collaret que li va fer també a Gilot format per diferents pedres; a la central hi va dibuixar un mussol o una òliba. “És el que apareix en una icònica i bucòlica fotografia de la parella que va fer Robert Capa aquell mes d'agost”, destaca Lecaplain.

Amb Gilot, Picasso també redescobreix el 1947 la ceràmica a Vallauris i allà, al Taller Madoura, crea noves joies, sobretot penjolls de terracota. “Hi representa la mateixa fauna mediterrània que aquells dies pinta en les seves obres, com faunes, toros, centaures i cavalls, aquesta vegada estampats sobre el fang fresc”, assenyala la comissària. Totes són úniques i al revers hi col·loca una empremta, la data o la seva signatura. Algunes d'aquestes peces van acabar foses en or o plata el 1950, el mateix any que, amb ajuda del seu dentista, Roger Chatagner, va crear una desena de peces úniques també en aquests metalls realitzades amb la tècnica de la cera perduda. Són les úniques que va elaborar amb aquest material noble. “No en va fer més, només va continuar creant noves peces de ceràmica. Totes les seves joies són peces que funcionen com un termòmetre i un catalitzador de les seves emocions, a més d'un camp on va experimentar amb tècniques i materials”, rebla Lecaplain, que ha passat dos anys i mig buscant aquestes peces en col·leccions privades i al si de la família o d'amics del pintor, que potser sí que va acabar llançant al mar algunes de les obres que va fer amb el seu petit ganivet sobre els còdols o restes de ceràmica i vidre que les ones havien arrossegat fins a ell.

El 1935 l'artista Meret Oppenheim va crear una polsera metàl·lica folrada de pell a la part exterior que va cridar l'atenció de Picasso quan van coincidir al Café de Flore de París. “De fet, tot es pot folrar de pell. Com aquest plat i aquesta tassa”, li va dir el pintor. Al cap de pocs mesos Oppenheim va crear Esmorzar amb pell, una peça que va comprar el MoMA de Nova York el 1936 i que és una de les més destacades de l'artista fins al punt que va eclipsar la resta de la seva producció. El braçalet inspirador és el punt d'unió entre les joies de Picasso i les 51 creades per altres artistes que ha reunit en una col·lecció única Clo Fleiss, amiga personal de Guigon. Entre els artistes representats que es poden veure a la sala contigua on hi ha les peces de Picasso figuren André Derain, Max Ernst, Niki de Saint Phalle, Kiki Smith, Man Ray, Salvador Dalí, Alexander Calder, Giacometti, Lucio Fontana, Louise Bourgeois i Miquel Barceló, entre molts altres.

I la cirereta de tot plegat és just a l'edifici de davant del Museu Picasso, al mateix carrer Montcada, al Museu de les Cultures del Món, on es poden veure una trentena de joies que posen de manifest l'admiració de Picasso per les cultures primitives (com l'art iber); l'art africà, com el de les cultures Baule, i l'art afganès de la cultura Kafir.