El rei que dansa sobre el ferro
Va veure quatre nois fent cal·listènia al carrer i se’n va enamorar. Roger Jiménez va passar en menys d’un any de devorar vídeos dels grans atletes d’aquest esport a rivalitzar-hi. El seu físic d’escalador hi va ajudar. Ara és campió del món
Normalment es lleva a les sis del matí, però avui no ha matinat. Està passant unes vacances a casa i es pot permetre llevar-se a les vuit. A les deu, davant d'una paret lila, amb un finestral a la dreta que l'il·lumina, Roger Jiménez apareix a la pantalla amb un somriure. Li queden un parell de dies per tornar a Dubai, on viu des de fa cinc anys, així que està enllestint les maletes i els comiats amb els seus. Sobretot amb el paisatge. Diu que és el que troba més a faltar. Que allà de verd no hi ha res. Allò no s'assembla a la seva Santa Coloma de Farners natal, el poble gironí envoltat de muntanyes on va néixer ara fa 23 anys i on va descobrir les primeres barres per fer cal·listènia, l'esport que el va fer aterrar als Emirats Àrabs Units i del qual avui és campió del món.
Quan va començar a entrenar-se el 2014, ningú parlava de cal·listènia. Parlaven de street workout; aquesta disciplina nascuda al carrer que acollia qui no es podia pagar un gimnàs. Abasta un espectre tan ampli que a Jiménez li costa resumir de què es tracta: “Exercicis de força i destresa utilitzant el propi pes corporal”, acaba per definir. Un camp on hi tenen cabuda moltes coses: des de flexions i abdominals fins a tombarelles que es converteixen en un ball amb la barra, però paral·lel a terra. Un espectacle en tota regla. Almenys, prou increïble per conquerir Jiménez quan el va descobrir. Passejava pel parc del seu poble quan va veure aquells quatre nois —ara amics seus— practicant. Va entrar a Facebook i va escriure: “Us he vist i he flipat amb el que feu, vull unir-me a vosaltres”. Li van donar horaris i nocions bàsiques, i es va encendre la metxa. Entrenaments cada setmana, quedades amb atletes d'altres pobles i “minicompeticions” entre ells que servien més aviat per intercanviar trucs, consells i motivació.
El gimnàs de Dubai que recluta els millors esportistes el va fitxar per Instagram per oferir-li feina
El punt d'inflexió va ser una competició a Empuriabrava el 2015. Hi van anar els més forts de la regió, entre els quals hi havia el segon millor d'Espanya. Jiménez es va endur la victòria. En arribar a casa va anar directe al seu pare: “En dues setmanes hi ha una trobada internacional a Madrid i crec que puc guanyar”, li va dir. Ell va ser concís: “Anem-hi”. I es van plantar a la capital. Guanyar allà va permetre que es classifiqués per a la superfinal de Rússia. En menys d'un any, Jiménez va passar de devorar vídeos a internet per aprendre dels millors esportistes a trobar-se'ls a les competicions. “Competir contra els teus ídols. És un somni, oi?”, rememora. Quedar a l'11è lloc entre els 21 atletes li va donar més motivació per seguir. Els nervis havien jugat en contra seva, però va comprovar que tenia trucs únics, i això el va fer destacar en el campionat.
El seu creixement exponencial no és casualitat. Quan va començar amb la cal·listènia, ja tenia la forma física perfecta per dedicar-s'hi. Arribava d'agafar-se un descans després de vuit anys immers en l'escalada esportiva. “Sempre m'he dedicat a treballar la part superior del cos, m'agraden els esports individuals i de força”, explica. I una fascinació pel món esportiu que ve de sèrie. El seu pare fa 20 anys que dona classes de taekwondo al gimnàs del poble —tot i que no viu d'això i té la seva pròpia empresa. I el seu oncle, germà de la seva mare, és l'escalador professional Ramón Julián Puigblanqué, bicampió mundial i tricampió europeu —això de guanyar títols mundials, doncs, ve de família. Ell va ser l'instigador de la relació entre Jiménez i l'escalada. Des de ben petit se l'emportava els caps de setmana al rocòdrom. Li va agradar i amb vuit anys va anar a la seva primera competició. La cosa cada vegada anava més de debò. Fins que, amb 15 anys, quan va agafar empenta competint a l'estranger, es va plantar. L'exigència de l'esport va poder amb la resistència d'un noi que, de fet, encara era un nen. “Estava cremat. Vaig rebentar i vaig dir: ‘Ja no vull escalar més, vull fer una altra cosa. No tinc temps per a mi, per als meus amics, per a l'escola’. Només era escalada, escalada, escalada. M'agradava i m'agrada, però no era la meva passió. No l'havia triat al 100%”, revela. El seu garatge és testimoni d'aquella etapa. Encara conserva el rocòdrom que el seu pare li va muntar, una esplanada vertical de preses de colors que arriba al sostre i que ja ningú fa servir. Ni els seus pares ni la seva germana.
Després va venir la barra de cal·listènia que van instal·lar al jardí amb un parell de matalassos a sota. Esport que tocava el fill, racó de casa que condicionava el pare. I la vida de Jiménez va passar a ser cal·listènia, cal·listènia, cal·listènia. Ni tan sols pot parlar d'una altra cosa que li agradi i que no sigui street workout. Una sí: l'esport. Sigui quin sigui.
Si no s'hagués trobat aquells nois que aguantaven el cos sobre barres metàl·liques, segurament hauria continuat els seus estudis d'Informàtica. Els mateixos amb què, al principi, va haver de fer malabars per treure temps per entrenar-se. Va optar per llevar-se a les sis del matí per fer-ho fins a les vuit, que tenia les pràctiques. Les tardes eren d'estudi, així que la resta d'entrenament el feia a la nit.
De l'escalada no només en va heretar la forma física, també una disciplina molt interioritzada, amb el treball i la constància com a part imprescindibles. En acabar el grau mitjà d'Informàtica, el cos li demanava més cal·listènia. No s'ho treia del cap. Els entrenaments es van cruspir la seva rutina. Entrenava, menjava, entrenava i dormia. Els shows que feia de tant en tant amb uns companys de Lloret de Mar li donaven una mica de diners. Per pagar la gasolina. “Estudia, la cal·listènia no et donarà de menjar”, li repetien a casa. Però ell els escoltava una mica, però seguia entestat a arribar lluny. Al seu pare allò li resultava familiar: “Com amb l'escalada, arribaràs a campió i després ho deixaràs”, li deia entre riures. Quan es va tornar a classificar per a la superfinal de Rússia el 2016, va quedar quart. “I vaig pensar, hòstia, del quart al primer no hi ha gaire”. Era el juliol, va tornar a casa per preparar-se més —encara—, al mateix temps que començava a entrenar gent del seu entorn; un veí, un parell d'amics. Al setembre, Gravity Calisthenics Gym, el gimnàs de cal·listènia de Dubai que recluta els millors atletes del món, el va contactar per Instagram per oferir-li una feina com a entrenador personal. El volien allà al cap de dues setmanes. Amb 19 anys acabats de fer, la distància i un idioma que no parlava van fer que dubtés. Va ser la seva família la que li va donar impuls per dir que sí. Això va fer, acomiadar-se a correcuita del seu pare i els seus avis abans de pujar a l'avió. La segona setmana allà ja impartia les classes sense ajuda. El suport dels companys i començar a sortir amb una noia britànica van fer desaparèixer el problema de l'idioma. I la resta de l'adaptació va anar sobre rodes. Viure allà és dedicar-se al que l'apassiona, preparar-se per a les competicions i entrenar els seus clients, veure que progressen el motiva.
Té molt de flow. I innova sense parar. “Diuen que la meva manera de moure’m és molt neta”, assegura
Fer-se amb el Battle of the Bars —la competició de la principal federació en la cal·listènia— li va obrir les portes a disputar-se el cinturó de campió del món el 2018. Se'l va endur el seu contrincant, però la valoració dels jutges va causar tanta polèmica que se sospitava que la competició estava arreglada. Es va organitzar una revenja per a l'any següent. “Dos dies abans, el noi va enviar un missatge dient que havia caigut amb la moto”. Era mentida. Va ser desqualificat i, en el seu lloc, van seleccionar Thomas Kurganov, el millor atleta del món que podia jugar-se el títol amb Jiménez.
La victòria va ser per al català i va pujar al podi de campió del món de pes lleuger —per a competidors que pesen entre 60 i 65 quilos. Des de llavors, el cinturó daurat descansa a la taula de trofeus que té a la seva habitació, la de Santa Coloma de Farners, on les copes dels seus triomfs en escalada esportiva es barregen amb les de street workout.
Cal·listènia ve del grec kalos (bellesa) i sthenos (força, vigor). La bellesa de la força. Del moviment. El més probable és que els companys contra els quals competeix Jiménez tinguin la mateixa força que ell. La singularitat que el fa destacar sobre la resta és el seu estil. Que la gent sàpiga que és ell per la manera en què es mou, els seus propis trucs. En la cal·listènia cada esportista crea els seus moviments, les seves combinacions i la seva relació amb la barra. La de Jiménez es defineix amb dues paraules: neta i flow. Molt de flow. “Diuen que la meva manera de moure'm és molt neta. Em coneixen molt pel freestyle, que són els [moviments] dinàmics; les tombarelles, i pels meus combos llargs”. Això és el que el diferencia. I innovar sense parar.
No té més plans que no siguin entrenar i practicar. Tampoc es planteja res a llarg termini, encara que ha pensat en la idea de tornar a Girona i muntar el seu propi gimnàs. Calcula que li queden tres o quatre anys més a Dubai. La pandèmia va impedir que renovés el títol el 2020. Ara, es continua preparant i passant-s'ho bé amb vídeos a les seves xarxes socials, a l'espera que aquest any pugui tornar a guanyar-se el gran cinturó.
