García Márquez o el valor suprem de la paraula
Imanol Arias torna al teatre a Barcelona amb l'adaptació d’‘El coronel no tiene quien le escriba’
El valor de la paraula, la fantasia i l'art de narrar, deixant l'ànima nua i el caràcter dels personatges en la seva lluita contra la misèria i la injustícia, converteixen la novel·la que Gabriel García Márquez considera la seva millor obra, El coronel no tiene quien le escriba, en un apassionant (i carregat de perills) objecte de desig teatral. L'adaptació dirigida pel cineasta Carlos Saura esquiva, amb raonable èxit, molts d'aquests perills en un muntatge produït per José Velasco que compta amb el ganxo mediàtic de l'actor Imanol Arias com a imprescindible aliat per atreure el públic.
La novel·la curta, escrita el 1961 pel premi Nobel colombià, és una lliçó de vida que cobra especial valor en aquests temps de pors i incerteses agitades per la pandèmia. L'ancià coronel que fa quinze anys que espera una carta que mai no arriba és un personatge que deixa una empremta profunda. La dignitat és la seva arma irrenunciable per plantar de cara a la misèria, la gana i la injustícia que l'obstinat militar i la seva dona, asmàtica, suporten sense abaixar el cap.
Aquesta exaltació de l'amor, la tendresa i la fe en l'ésser humà arriba a l'espectador a través de la força devastadora de la paraula. En l'adaptació teatral s'han perdut personatges episòdics i descripcions carregades de poesia –el relat de García Márquez és prodigiós en l'evocació d'ambients i el retrat de personatges–, però es manté viva la semblança del coronel Márques Mejía, avi de l'autor, que va esperar en va la pensió que li corresponia com a veterà de la guerra dels Mil Dies fins a la seva mort, el 1937. Carlos Saura opta per una posada en escena senzilla –una taula, unes cadires, un balancí– per dibuixar amb cert estil naïf la humil casa on passen les seves penúries en solitud el coronel i la seva dona, alimentant un gall de baralla (apareix en un plasma, tot un encert) que és la seva última esperança per guanyar uns diners. La solitud és un tema tan essencial en la narració com el coratge en la defensa de la dignitat humana.
Els dibuixos projectats sobre el fons de l'escenari, pintats a mà per Saura –firma també el vestuari–, faciliten un canvi àgil d'escenes, bé sigui l'estafeta de correu a la qual acudeix cada divendres el vell i famèlic militar a la recerca de l'anhelada carta, bé la cantina o la plaça del poblet. Imanol Arias ofereix al teatre Poliorama una interpretació del sucós paper protagonista elaborada a consciència, amb detalls subtils i precisos traços a l'hora de mostrar tant l'orgull, la consciència, la dignitat i la ràbia del coronel com la seva tendresa i afilat humor. És massa jove per al paper, però l'habita amb una humanitat, convicció i enteresa que arriben a l'espectador.
Ana Villa dona vida a la dona del coronel amb sinceritat i força continguda, com a eficaç contrapunt a la vehemència del protagonista. En les últimes funcions previstes del muntatge, del 29 al 30 de maig, Cristina de Inza n’assumirà el paper.
Fran Calvo encerta el perfil del metge, un home honest, generós i fart d'injustícies, i Jorge Basanta perfila amb bon encert la miserable actitud de l'avariciós Sabas i els pocs
escrúpols de l'advocat. En la seva triple comesa, Marta Molina atorga relleu a la dona de Sabas, la cantinera i la dependenta de correus. I com a regal final, la veu única de Chavela Vargas i el seu art inimitable, paraula cantada amb sentiment i emoció, com la vida que García Márquez atrapa en les seves paraules.
