‘Bienvenidos a Utmark’, la maledicció del paisatge

Hi ha històries com Fargo (la pel·lícula), La isla mínima o la primera temporada de True detective on el paisatge és determinant. També és el cas de Bienvenidos a Utmark (HBO). La primera escena d’aquesta sèrie noruega ja et presenta un terreny planer, mullat, com socarrimat pel fred, amb clapes de molsa, on trobarem un pantà d’aigües serenes que s’empassa el que calgui (cotxes, cadàvers...). No és com Hierro o El inocente, on, al marge d’altres qualitats del producte, els drons es passegen per l’illa canària com al Tour de França, per fer promoció turística, o Barcelona resulta una ciutat sense significança, intercanviable. A Utmark els personatges, tot i els horitzons oberts, viuen com presos. El paisatge és una maledicció.

Un d’aquests personatges li recomanarà a la mestra nouvinguda que l’única manera de salvar-se d’aquella vida es fugir, anar-se’n, tot i que la sèrie ho desmentirà al capítol final d’aquesta primera temporada. Un capítol que es titula “I van ser feliços” perquè Bienvenidos a Utmark és com una contalla de pastor, una fabulació sobre uns personatges que seria impossible de creure’t en un altre territori. Aquesta condició permet als seus creadors fins i tot apunts d’humor negre, negríssim. A la sèrie hi ha un pastor d’ovelles borratxo a qui la seva dona, incòmode amb la vida i sense sort, abandona per anar a viure amb un pastor de rens autoritari, masclista i violent. L’enfrontament entre aquests dos homes serà el conflicte inicial, central, d’una sèrie poblada d'éssers excèntrics que van arrossegant la seva biografia: un xèrif ludòpata; una sacerdot de l’església evangèlica amb males puces; una dona que li demana exorcismes; un proxeneta amb un negoci a domicili que el fill, policia, detesta; dues prostitutes albaneses que somnien tornar al seu poble; contrabandistes estrangers de ginebra amb molt poca fortuna... Els més sensats són els nens i les nenes del col·legi.

Al director de la sèrie, l’islandès Dagur Kári, li agraden els personatges desplaçats i a quasi tots els estalvia una condemna total. Hi ha compassió, com amb la muntanya humana de la seva pel·lícula Corazón gigante. A Utmark no tots tenen perdó i particularment sinistres són la parella de la mare i el fill pastor de rens. Que siguin els únics que pertanyen al poble sami –o ho sembla– no deu haver fet gaire feliços als indígenes de la Lapònia noruega que hagin vist la sèrie.

D’obres que retraten els trets amagats, lletjos, dels habitants d’una població, principalment petita, n’hi ha un munt. I, com ha passat amb la crítica, podrà agradar més o menys, però no es pot negar que Bienvenidos a Utmark dibuixa una galeria de personatges únics. I la barreja de sordidesa, faula, tendresa que hi ha en el dibuix de Kári la fa una experiència singular, molt recomanable.