Un Sagarra estrany, madur i revelador en temps de pandèmia

Cal cuidar els clàssics. Xavier Albertí sempre ho fa, ja que continua reivindicant amb orgull i passió la grandesa teatral de Josep Maria de Sagarra. En els seus vuit anys al capdavant del TNC ha programat Ocells i llops, La fortuna de Sílvia, La rambla de les floristes i ara, en la seva última temporada portant el timó del vaixell insígnia de l'escena catalana, rescata Galatea, un drama de vigència inquietant en la seva ferotge crítica al capitalisme salvatge que torna al TNC (Sala Petita) en un nou muntatge de Rafel Duran. Encapçala el gran repartiment –ni més ni menys que 11 actors en escena, un luxe en els temps que corren– Míriam Iscla, que dona vida amb talent a la protagonista, aquesta domadora de foques amb nom de nimfa que Sagarra converteix en un personatge inoblidable.

Escrita dos anys després de la Segona Guerra Mundial, i estrenada el desembre de 1948 al Teatre Victòria, davant d'un públic congelat pel fred i la misèria de l'època, que no va saber apreciar el seu valor, Galatea ens mostra el Sagarra més compromès amb la renovació de l'escena catalana.

Más información

El retorn de la nimfa domadora de foques

Primavera teatral a Barcelona

La influència del teatre que va veure en els seus anys a París –existencialisme, surrealisme, dadaisme, però també realisme nord-americà–, agafa vol propi en aquest drama amb ecos de Bertold Brecht (i també de Pirandello, i de Sartre) que narra l'amarg viatge de supervivència de Galatea a través d'una Europa devastada. També Sagarra, com la protagonista, va viure l'angoixa d'un llarg viatge amb tren fugint del París amenaçat.

El dramaturg català es va inspirar en una artista del circ Gleich que va veure a Barcelona –li va dedicar un article el 1929– per crear Galatea, una dona madura, avesada a l'amor i al desamor, que, encara que porta un nom al·legòric –Galatea era una nereida–, sempre té els peus ancorats en la dura realitat que li ha tocat viure. Tan dura que, per tirar endavant, fins i tot ha de vendre les seves tres foques a Samson, el carnisser miserable i especulador que les converteix en salsitxes i treu bons guanys venent-ne la pell. Sagarra el dibuixa amb el pinzell expressionista de George Grosz.

Amb aquesta dolorosa acció també sacrifica la seva vida al circ, refugi idealista i feliç que deixa enrere per la guerra. Així comença un viatge sense retorn en companyia del pallasso Jeremies, el seu company alcohòlic i fidel que desemmascara amb acritud qualsevol indici d'impostura.

Sagarra juga bé les seves cartes en perfilar amb savi escepticisme una sèrie de personatges que encarnen amb cruesa la lluita entre l'idealisme i el capitalisme. Hi ha ecos del genocidi nazi en un paisatge teatral poblat per víctimes i botxins, perdedors i arribistes, rics sense escrúpols i pobres sense possibilitat de redempció. I en temps de pandèmia, amb l'economia i la sanitat en una lluita desesperant, el drama de Sagarra –i la incertesa que marca el dia a dia de Galatea– agafa una vigència inquietant.

Aquest drama estrany, madur i en molts aspectes fascinant ja es va poder veure anteriorment el 1998 en el TNC (a la Sala Gran) durant l'etapa de Domènec Reixach, en un muntatge d'Ariel García Valdés amb la gran Anna Lizaran com a protagonista. En la nova versió, a més del gran treball de Míriam Iscla –sap transmetre l'amarga resignació i la capacitat de resistència de Galatea sense sobreactuació ni efectismes– destaquen Roger Casamajor com a imponent Jeremies i Borja Espinosa –treu bon profit dels seus monòlegs sota els focus– com a carnisser malànima reconvertit per art de l'estraperlo en magnat de la indústria càrnia.

Nausicaa Bonnín encerta en el to i la mesquina gestualitat d'Eugènia, la filla de Galatea capaç de lluir l'afusellament del seu marit com si fos un luxós abric. A Ernest Villegas li toca suportar la carregosa retòrica d'Aquil·les, però quan aconsegueix desfer-se d’aquesta llosa tan pesada té el seu punt.

En l'escena al cafè d'artistes, brillen l'histriònic poeta Diògenes de Santi Ricart, les ajustades caracteritzacions d'Anna Azcona com la madura actriu Alícia Grim, Pep Ferrer com el seu marit cornut (molt solvent també com el jueu Doctor Baruc) i Jordi Llovet com el petulant mantingut Ganímedes.

El muntatge de Rafel Duran, amb escenografia de Rafel Lladó, vestuari de Nina Pawlowski i il·luminació de Kiko Planas, té moments intensos, però perd força després de la sòrdida arrencada, entre sorolls eixordadors, projeccions inquietants, una bastida i un plàstic a terra on el carnisser Samson mostrarà la seva sinistra ambició amb el davantal ensangonat. A mesura que avança l'acció, la posada es torna més convencional i previsible. L'absència d'un mínim descans entre els actes passa factura en el ritme d'un espectacle de dues hores de durada que, així servit, es fa llarg.