Ideologia? Per a què?

A l’entrevista que el director de Televisió de Catalunya, Vicent Sanchis, li va fer el 14 de març no va aconseguir que Laura Borràs ubiqués ideològicament Junts per Catalunya. Quan feia set minuts de rellotge que reformulava la pregunta, va simplificar al màxim. I atès que aquesta formació es presenta com una opció d’esquerres, el periodista li va preguntar: “S’ubiquen a l’esquerra d’Esquerra Republicana o a la dreta?”. La presidenta del Parlament, incòmoda, el va instar a mirar les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). “L’opció que representem, li insisteixo, és inèdita, no hi ha cap altre opció política tan transversal. És una transversalitat que s’ubica en el CEO i els […] enquestats ens situen en aquest espai de l’esquerra. Ara mateix no sé com ens ubiquen respecte a ERC, però podem consultar-ho”.

Cada vegada és més fàcil trobar dirigents polítics —no militants de base— amb serioses dificultats per ubicar les sigles que representen en un mapa conceptual

En la mateixa línia, el diumenge 18 d’abril Ana Pastor va preguntar a La Sexta a la candidata de Més Madrid, Mónica García, en què es diferenciava el seu partit d’Unides Podem. “Som dues formacions diferents, amb ADN diferents. Jo crec que nosaltres encarnem o hem fet durant aquests dos anys a la Comunitat de Madrid una política que podríem dir que és una política de la quotidianitat, la política del què és important. Som la primera força a l’Ajuntament de Madrid. Hem estat els que hem fet oposició a la senyora Ayuso durant aquest any, que nosaltres creiem que ha estat de desgovern i de caos i no només això, sinó que hem posat propostes damunt la taula que creiem que són del segle XXI, verdes, feministes i de justícia social”.

Ideologia? Connais pas. Són només dos exemples, però amb poc esforç n’aplegaríem més. Cada vegada és més fàcil trobar dirigents polítics —no militants de base— amb serioses dificultats per ubicar les sigles que representen en un mapa conceptual. Els resulta més fàcil determinar allò que no són o que no volen semblar que allò que pretenen ser. Encara que no és l’únic, un dels principals motius de la situació és que se’ls tria i han progressat pel seu activisme als mitjans de comunicació, i molts, a les xarxes gràcies a la seva habilitat dialèctica i no a partir d’una valoració de les seves idees, experiència o plantejaments.

D’una banda, no tenen una llarga militància en una formació política que els hagi permès amarar-se d’un ideari. De l’altra, no disposen d’unes lectures autodidactes que els hagin aportat un mínim fons d’armari en aquest àmbit. No es tracta de mirar el bagul dels records i idealitzar els polítics d’altres èpoques, però un ràpid repàs a molts dels líders, per exemple, de la Segona República o de la Transició de seguida fa aflorar perfils amb més bagatge. Alguns pel pòsit d’una lluita política sostinguda, uns altres amb lectures polítiques al marge de la seva dedicació professional.

El XX s’ha considerat el gran segle de les ideologies, fins que en les seves dues últimes dècades moltes van esllanguir-se. ¿El XXI serà un segle sense ideologies, sense uns propòsits definits per articular les societats, amb propostes per transformar la realitat amb la perspectiva d’un model ideal? A Catalunya i Espanya conviuen avui dos models: partits amb una tradició ideològica clara i formacions de nou encuny. Aquestes últimes basen bona part del seu atractiu en l’impacte dels missatges i uns horitzons polítics nebulosos. L’èxit d’aquestes segones arrossega les primeres a aquesta pràctica.

Formacions de nou encuny basen bona part del seu atractiu en l’impacte dels missatges i uns horitzons polítics nebulosos, arrossegant a aquesta pràctica els partits amb una tradició ideològica

Aquesta manca de brúixola explica, en part, per què cada vegada més persones consideren que la política s’ha tornat impredictible. I també que la pràctica política tendeixi a assemblar-se a la d’estats d’altres latituds, on, per les seves respectives històries, els règims parlamentaris han tingut dificultats per consolidar-se i és habitual deslegitimar l’oponent, voler destruir-lo amb tota mena de pràctiques i viure legislatures curtes i amb girs de guió constant.

Sense adonar-nos-en, com explica el professor de la Universitat de Vic Josep Burgaya a La manada digital. Feudalismo hipertecnológico en una democracia sin ciudadanos, ens estem instal·lant en una cultura, també política, del simulacre. Falta múscul intel·lectual que estableixi models de país a debatre i a presentar a la ciutadania i sobra maquinària propagandística. Repetir, per exemple, fins a la sacietat que es defensa la “democràcia” davant dels que la volen debilitar és inútil si s’és incapaç de situar la pròpia proposta en un mapa d’idees. Abans de voler dedicar-se a la política, hom hauria de llegir i formar-se.