Lectura, refugi (i temps) recobrat

Hi ha un objecte que no és com la resta. Hi va haver una època en què ni tan sols era un objecte, però la seva funció era ja la mateixa. Estendre una mà que portés l’altre a un lloc on tot el que l’envoltés no tingués res a veure amb allò que en aquell moment l’envoltava. El llibre va ser, abans d’un tresor de còpia única, paraules que el vent s’emportava, però que servien a aquells que les escoltaven per poder fugir del món. Els mites, les faules, tot allò que guiava i advertia, era camí, però també refugi i, per què no, alternativa. El món podia ser un, però no era únic, la mirada podia transformar-lo.

La narració va esdevenir una mena de vareta màgica capaç de posar ordre al caos de l’existència. I permetre fugir-ne. No només al lector: també, i en primer lloc, a l’escriptor. Quan la invenció de la impremta va fer possible l’experiència íntima i popular de la lectura, la telepatia que, com diu Stephen King, es dona entre autor i lector quan el segon llegeix les paraules del primer, i que és com “si fes un volt per la ment que ha creat la història just en el moment en què ho feia”, s’escampà un hàbit que fins llavors havia estat espectacle.

És a dir, quan la lletra impresa va començar —al segle XV, però sobretot a partir del XVI, i més enllà, quan el XIX es van popularitzar l’invent i l’escriptor— a desplaçar l’oralitat, les històries es van multiplicar i es van fer inevitablement més riques: ja no s’havien de memoritzar i podien evitar la lírica (l’Odissea, d’Homer, no és un poema per casualitat: tot i la seva complexitat, el fet que estigués narrat en vers el feia memoritzable i transmissible) i fins i tot tractar de contenir un món sencer, no només una part. Les diferents versions d’una mateixa història (el millor exemple són els contes de fades) van fixar-se, i en fer-ho van permetre decidir al lector quan volia anar-hi. Es diria que, des que vam néixer i vam ser conscients —cadascun de nosaltres (una història en marxa, i una amb un final no feliç)— que érem, vam desitjar poder viure altres històries. I que el llibre ens va permetre fer-ho.

Com va dir Jorge Luis Borges, “dels instruments que l’home ha inventat, el llibre és el més fascinant, perquè la resta són extensions del seu cos, només el llibre és una extensió de la seva imaginació i la seva memòria”. Inventa, ordena, reconstrueix. Permet, al creador, donar sentit al que ha viscut, “és un intermediari”, com diu Najat El Hachmi, autora de Dilluns ens estimaran (Edicions 62). Un intermediari que fa de l’experiència una cosa menys dolorosa perquè li permet posar “distància”.

Visita al sanatori

Així, quan Thomas Mann visità la seva dona al sanatori Wald, de Davos, el 1912, i començà, a la tornada, a escriure La muntanya màgica, ho va fer per donar un altre sentit a la seva visita, deformar una realitat que no li agradava. Pensava que seria una història curta, però quan va començar a expiar els dimonis de la burgesia en decadència va crear un monstre capaç d’empassar-s’ho tot, i de donar, de pas, un altre sentit narratiu al temps. “L’art s’oposa violentament a tot allò que no li agrada d’aquest món, i ho combat. Es fa refugi a certes intempèries. Ens recorda que les coses poden ser d’una altra manera”, diu l’autor i professor de teoria de la literatura Borja Bagunyà, autor d’Els angles morts (Periscopi), per a qui el llibre, “més que refugi, és element de resistència”.

Per Cervantes, en algun lloc hi ha una frase que dona sentit a la nostra existència

En el món d’avui, diu, “reeduca la mirada” davant “l’acceleració que imposen la infinitat d’estímuls d’aquests dies”. Bagunyà entén, per exemple, fenòmens com el de Karl Ove Knausgard com una necessitat, primer de l’autor, d’expandir el món, d’aturar-lo, per fixar-se en els detalls, cosa que no deixa d’estar en sintonia amb la necessitat d’aquest temps “zappinguesc”, on semblava que “la literatura havia de ser breu i fragmentària, com si l’escriptura fos una extensió passiva del món”, i ha estat el contrari, un capbussament digressiu que, també a la manera de Marcel Proust, “ens permet no reproduir ni imitar inèrcies” del món que ens envolta.

És així, la literatura, el llibre, un refugi, a més d’un altre món, una altra vida? Anaïs Nin va començar a escriure els seus diaris al port de Barcelona. Just quan el seu pare va pujar al vaixell que se l’emportà als Estats Units. No volia que es perdés res del que li passaria. I va iniciar un diàleg amb si mateixa que donaria lloc a una obra magna de la creació i recreació d’un mateix (el mirall de miralls infinit) que, més que refugi, ha estat guia revolucionària.

El protagonista de Simón (Blackie Books), de Miqui Otero, cuiner que creix a l’ombra dels llibres que li regala el seu cosí Rico, sap bé com en poden ser, de revolucionaris. Simón és com Alonso Quijano, algú a qui els llibres li mostren el camí i el fan infinitament més interessant. Simón no veu gegants on hi ha molins, però de vegades creu que és dins un romanç dickensià. “La lectura et genera defenses, tant de l’eufòria com de la tristesa. T’avança vivències. I alhora és com una vida de recanvi, especialment útil en moments on la teva vida està limitada, és més lletja”, diu Otero.

La vida de Franz Kafka estava horriblement limitada. Tenia una feina de funcionari que odiava. I a les nits, escrivia. Marxava allà on podia provar de lluitar contra la maquinària que l’espremia. L’aspecte de malson que tenen El procés o El castell, on fins i tot hi ha paràgrafs en què el protagonista s’adorm, esgotat, i somia que el temps no passa, diuen molt del moment i les condicions amb què l’autor escrivia. “L’escriptor és capaç de transformar la pitjor de les desgràcies en un cant”, diu Maria Bohigas, que precisament publica Kafka en català, a Club Editor.

Kurt Vonnegut va trigar 20 anys a poder donar forma a Escorxador-5 perquè era incapaç de posar distància. Tenia 23 anys quan es va salvar de morir al bombardeig a Dresden. Van ser els seus els qui van fer miques la ciutat. Ell, per sort, s’havia amagat en un escorxador de porcs. A Escorxador-5 no hi ha ni un gram de la por que va haver de passar, només passió per la vida i l’absurd encantador de l’existència. Si hi ha un autor a qui cap confinament aturà, aquest és Jules Verne. Des de casa seva, a Nantes (França), va imaginar tot el món, i va donar forma a coses que no existien. Com la mateixa idea d’astronauta. Al seu museu, que és la mateixa casa on va escriure les seves fabuloses novel·les d’aventures (veritables mapes d’un món que podia arribar a existir), hi ha una carta d’un dels primers astronautes, que li dona les gràcies per haver-li fet somiar amb trepitjar la Lluna, dient que tot allò, i ell mateix, no existirien sense la seva literatura.

Deia l’escriptora Carmen Martín Gaite que els llibres són com aquells amics que ens presenten a d’altres amics, i aquests, a un munt més. Que al final, com a lectors, som part d’una colla que no deixarà de créixer mai. I què fan els amics? Ser-hi en els bons i els mals moments. “Hi ha una frontera implícita entre la idea de refugi i evasió en el món de la literatura que no té cap sentit. Beneït sigui l’entreteniment! Com a lectora, estàs desitjant sortir de tu, sigui com sigui, i qualsevol de les maneres és completament lícita. Per a mi, el que és veritablement interessant és de quina manera connecten escriptor i lector, tenint en compte que l’escriptor lluita per atrapar el pinyol, allò que està sentint en aquell moment precís, i el lector intenta fugir-ne”, diu Bohigas.

Hi ha qui va escriure part de la seva obra tancat a un sanatori antituberculós, com el poeta Màrius Torres —figura clau del simbolisme català—, o qui tractà d’explorar els límits del seu món mentre feia veure que escrivia cartes, a la sala d’estar, envoltada de tota la seva família, com la primera Jane Austen. L’escriptora nord-americana Joy Williams viu al bell mig del desert de Sonora. Les seves històries es creen al marge de qualsevol tipus de realitat, i alimenten lectors que mai trepitjaran el desert de Sonora. “En algun lloc d’un llibre hi ha una frase esperant-nos per donar sentit a la nostra existència”, va escriure Miguel de Cervantes.

De vegades, les línies que donen aquest sentit les ha escrit algú que no ha pogut sobreviure. La poeta Sylvia Plath ja s’havia intentat suïcidar més d’una vegada quan es va posar a escriure la seva primera i única novel·la, La campana de vidre. Era un intent de posar ordre, com deia El Hachmi, al caos d’una adolescència i joventut i un present sempre mutables, on la neurosi i la hipersensibilitat vers un món en el qual no trobava el seu lloc eren insuportables. Es publicà de manera pòstuma, el 1971, vuit anys després del seu suïcidi.

A Osamu Dazai, el clàssic japonès, la literatura el va mantenir amb vida fins als 38 anys. En aquest temps, va intentar suïcidar-se fins a cinc vegades. Tres d’elles, en parella. En una d’aquestes tres, la seva amant, una cambrera de 19 anys, morí i ell no. A l’últim intent, quan finalment va morir, ho va fer acompanyat de la seva amant d’aleshores. Es trobava al punt més alt de la seva carrera. La seva obra més coneguda, Indigno de ser humano (Sajalín), tot i ser, com diu el seu editor en castellà, el barceloní Dani Osca, “un llibre duríssim”, no deixa de reeditar-se perquè, d’alguna manera, “et fa sentir comprès en molts sentits”. “Quan has sentit que no encaixes, aquest llibre et diu que no importa que no ho facis perquè no estàs sol”, afegeix.

“Els llibres també poden ser una armadura”, diu El Hachmi. “Recordo al pati de l’escola de quina manera, quan obries un llibre, el teu voltant canviava. De sobte, hi eres i no hi eres, allà. Et respectaven perquè podies fer allò. Marxar davant de tothom”, afegeix. Quin llibre va caure a les seves mans en el moment exacte que el necessitava? “Molts. Però el que més recordo, per l’impacte del moment, perquè jo només tenia 12 anys, és Aloma, de Mercè Rodoreda”, respon. “El meu és Els germans Karamàzov. Em va salvar la vida no una sinó dues vegades. Em va fer entendre que res no es perd”, diu Bohigas. Per a Bagunyà, Tristram Shandy, de Laurence Sterne, Manhattan Transfer, de John Dos Passos, i els Contes complets de Flannery O’Connor: “Van caure en el moment just; no sé si em van salvar la vida, ni tampoc el seny: em van fer embogir d’una manera exacta i oportuna”.

L’autor, continent per explorar

Durant el confinament, Otero va voler canviar de segle. “Vaig tenir molt clar què necessitava. Començava una situació que no sabia com acabaria i vaig voler llegir el primer i l’últim llibre de Charles Dickens. Res em fa més feliç que escoltar parlar Sam Weller, el protagonista de Pickwick. Quan em vaig veure tancat, vaig necessitar llibres de mil pàgines, la sensació que a dins hi havia passadissos molt grans per on podia anar i tornar”, explica.

“La pandèmia ho va aturar tot, i li va tornar al lector el temps que havia perdut. I, un cop reprès el plaer de la lectura —una part de la vida importantíssima— ja no l’han deixat”, diu Bohigas, que apunta a un fenomen que té molt a veure amb la idea de Martín Gaite quan parla dels escriptors com a amics que el lector es troba pel camí. “Cada cop més, el lector que no escriu llegeix com l’escriptor: quan troba un autor que li agrada, va amb ell fins al final. I això era una cosa que no passava. La lectura era tan contrària al ritme frenètic d’aquests temps, on la velocitat és una religió, que no semblava que pogués passar. No es concebia la idea de l’autor com un continent que pots estar anys explorant”, afegeix Bohigas.

Però és així. I ara no només Maggie O’Farrell s’adonarà que William Shakespeare només es deixa veure —deixa veure el que li ha fet mal: la mort del seu fill d’11 anys— a Hamlet, com explica a la seva última novel·la (Hamnet), sinó que qualsevol lector que s’endinsi en un autor podrà detectar fins a quin punt es pot reconstruir la vida d’algú amb les peces que deixa anar en allò que escriu. “No em demanis que em quedi només amb la vida”, li diu un dels escriptors protagonistes a la seva dona a La información, de Martin Amis, i pot estar parlant de Mary Robison, que durat 20 anys va acumular targetes amb moments de la seva vida que reuní a Por qué haría yo, o d’Edward Bunker a qui, com diu Osca, la literatura “li va salvar literalment la vida”.