El guanyador s’ho emporta tot

Barcelona ha volgut conjurar la depressió postcovid amb un exercici d'impuls i projecció econòmica cap al futur. Organitzada per l'Ajuntament, el programa de Barcelona reACT ha volgut subratllar la seva capacitat de resiliència i recuperació. Les 25 sessions de treball, els 111 ponents i el compendi de projectes presentats donen per a molt més del que cap en aquest article. El resum serien els 100.000 llocs de treball que s'espera crear en 10 anys gràcies a la vintena de projectes de transformació digital, ecològica, innovació tecnològica i impuls de la indústria creativa que s'han presentat. La idea central és continuar apostant pel coneixement i atreure talent internacional per reforçar la posició de Barcelona com a ciutat global. Sona bé. En la societat del coneixement, la competitivitat, la creativitat i la capacitat d'atreure talent són fonamentals. Però no suficients per garantir la prosperitat. Aquest era el paradigma de fa vint anys. Es va presentar com la vareta màgica per aconseguir una bona posició global, però fins i tot les ciutats de més èxit ara estan en crisi.

El principal teòric de la creativitat com a motor econòmic, el professor Richard Florida, ara establert a Toronto, ha hagut de revisar els seus postulats. El seu llibre The Rise of the Creative Class, publicat el 2002, va tenir un impacte enorme. En les seves conferències solia reproduir les paraules de la presidenta de multinacional Hawlett Packard en una reunió amb governadors dels EUA: “Quedin-se amb els seus incentius fiscals i les seves autopistes. Nosaltres anirem allà on hi hagi les persones amb talent”.

Es van fer molt famoses les tres T de la fórmula de Richard Florida per a l'èxit: tecnologia, talent i tolerància

Als tres llibres que va publicar sobre el tema, Florida va insistir que “la creativitat humana és la font decisiva de l'avantatge competitiu” i que la millor fórmula perquè una ciutat pugui competir a nivell global és crear un entorn de creativitat capaç d'atreure talent. Es van fer molt famoses les tres T de la seva fórmula per a l'èxit: tecnologia, talent i tolerància. De les tres ha fet provisió Barcelona. Ara és capaç de generar i atreure talent en sectors capdavanters com les noves tecnologies digitals i la biomedicina. També té unes condicions físiques i culturals que la fan atractiva com a lloc per viure. I ser coneguda a nivell global li ha permès crear una poderosa indústria del visitant. És capaç de generar coneixement i riquesa, sí, però la crisi financera, l'emergència climàtica i el duríssim test d'estrès de la pandèmia han revelat que aquestes tres condicions no són suficients per garantir una prosperitat duradora.

Richard Florida acaba de publicar un nou llibre titulat precisament The New Urban Crisis. Vint anys després de la sèrie sobre l'auge de les classes creatives, admet que fins i tot les ciutats de més èxit viuen una nova crisi urbana marcada per l'augment de les desigualtats, una creixent segregació social i el ràpid empobriment de les classes mitjanes. La concentració de talent atreu talent, però com més gran, més densa i més intensiva és l'activitat tecnològica, major és el grau de desigualtat i polarització social. La riquesa tendeix a concentrar-se en capes cada vegada més reduïdes

Per molt talent que atregui, com prosperarà Barcelona si no és capaç de garantir als seus propis joves un habitatge digne i assequible?

i privilegiades de la població, mentre la resta perd poder adquisitiu i capacitat d'influència.

Tots esperen com un mannà, també Barcelona, els fons europeus de la Next Generation. Amb ells espera consolidar els interessants projectes de desenvolupament digital i d'economia verda i blava que s'acaben de presentar. Però tots saben que no es tracta només de rellançar l'economia, sinó de transformar-la. Als anys 90, el projecte olímpic va catapultar Barcelona com a ciutat global. En l'èxit va tenir també la seva penitència: turisme massiu, especulació, ennobliment, polarització social. Ara aquest model està en crisi i Barcelona necessita reinventar-se, però aquesta vegada només pot ser amb la justícia social com a motor de transformació.

Eliminar les bretxes socials és ara el gran repte de les grans metròpolis. I això exigeix, segons Florida, aplicar polítiques dràstiques i valentes que trenquin l'actual dinàmica del winner take all, el guanyador s’ho emporta tot. Per molt talent que atregui, com prosperarà Barcelona si no és capaç de garantir als seus propis joves un habitatge digne i assequible? Una ciutat no pot prosperar si no és capaç de garantir prou ingressos a la seva població i per a això necessita, segons Florida, instruments com un salari mínim de ciutat que tendeixi a anivellar el que la desregulació laboral ha desnivellat, i un ingrés mínim vital que rescati als que estan en risc d'exclusió. Parafrasejant Bill Clinton, allà on abans es deia “És la creativitat, estúpid!”, ara s’ha de dir: “És la desigualtat, estúpid!”