La força de la tècnica

A El cosí Pons, en una de les incomptables intervencions de la veu de Balzac per comentar, a la manera aforística, el curs dels esdeveniments —i que Enric Iborra cita en aquest elogi de la lectura i els llibres que és Els còmplices—, es pot llegir una frase que semblaria escrita expressament per resumir l’atmosfera que es desenrotlla al llarg de l’última novel·la de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), Consumits pel foc: “El fet que actualment les faules facin esforços inaudits per assemblar-se a la realitat fa que totes les coses reals semblin faules”.

A Consumits pel foc hi volen moltes falenes, sempre atretes per la llum dels fanals; hi surten dragons, que s’estan vigilants a la paret a l’espera d’empassar-se-les abans que es cremin; i hi ha també un godall i els altres germans senglars, tremendament loquaços, que escolten i discuteixen les lliçons de l’experiència que els inculca la seva mare, la Gran Truja. Més enllà de la participació d’aquests integrants del regne animal, a la novel·la se segueixen sobretot les peripècies que s’abaten sobre l’Ismael, home solitari que ha viscut una infància infeliç, professor de llengua i literatura en un institut, heroi miniaturitzat que emprèn la defensa de la seva identitat i les seves raons en una Barcelona en blanc i negre (com si la postguerra encara hi fos present) i que sembla una fortalesa hermètica farcida de passadissos laberíntics: és en aquest món exterior on transcorre bona part de l’obra una vegada el protagonista surt de casa seva d’improvís, sense documents d’identificació, i un accident li fa perdre la memòria. De sobte, Ismael no sap qui és, i el periple que es narra és la lluita per recuperar la identitat a través de la memòria i la reconquesta de la llar.

A Consumits pel foc, Cabré no vol trasbalsar ni remoure la consciència del lector formulant-li de la manera més complexa possible grans preguntes sobre la condició humana com a Les veus del Pamano —potser l’oblit i el perdó polític és més possible que el perdó i l’oblit sentimental?—, o com a Jo confesso —quina relació existiria entre la feina i el talent artístic, entre l’èxit i el fracàs i les estratègies i les perversions de la Història?—. L’embalum de Consumits pel foc és més prim, però Cabré torna a demostrar que no concep la pràctica de la novel·la sense la posada en marxa d’un sofisticat dispositiu d’estratègies formals: amb una trama mínima, omple el text de pistes falses, conjectura i especula sobre la realitat d’Ismael —de passada, hi va introduint una defensa aferrissada dels llibres i la lectura enfront de l’amnèsia moral del present—, el lector avança i recula en el temps de la mateixa manera que entra i surt del món dels somnis i de la fantasia com si es tractés d’una mecànica natural. I, com passa a les seves novel·les més ambicioses, a Consumits pel foc, que arriba una dècada després de l’èxit de Jo confesso, el lector també presencia una lliçó de com s’organitza una matèria narrativa: l’autor de Senyoria dosifica l’encaix de les peces —crea un suspens tècnic, es podria dir—, i, com si realitzés un joc de mans, a la fi aconsegueix que els fils escampats, i que semblaria que podrien quedar solts, es lliguin amb un nus espectacular. La llàstima és que a Consumits pel foc no tot està a la mateixa altura de la tècnica.

Al lector potser li semblarà un disbarat incomprensible la coexistència dels ingredients de faula amb els absurds que ha d’anar superant l’innocent condemnat al llarg de la novel·la —que un senglar de cop i volta parli segurament encantarà els lectors fidels al realisme màgic, però—; es pot trobar que la deformació grotesca de la llista completa de personatges que hi participen, la col·lisió entre les aspiracions personals i la realitat més grisa de les circumstàncies quotidianes estigui perfilada amb un traç gruixut en excés; la comicitat de certes situacions i d’alguns diàlegs, que a estones semblen provenir d’una obra de teatre sobre la incomunicació, no sempre encerta el punt que es busca a la diana; i, com si hi hagués una despreocupació notòria per buscar la màxima tensió estilística possible, es fa inevitable que les rareses involuntàries de la prosa, els entrebancs de la fluïdesa accentual del discurs, la poca uniformitat del lèxic, algunes incoherències sintàctiques, acabin afectant l’oïda del lector.