Lluís Homar: “L’home del segle XXI pensa que l’eternitat és allò immediat”

Cap rastre d'ego a les parets del seu despatx gairebé nu de director de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic. Igual d'auster que el personatge que ha interpretat (fins dissabte) al vell Teatro de la Comedia, a Madrid. El príncipe constante, de Calderón de la Barca, exigeix aquesta vestimenta de qui es desprèn de tota ínfula, com un condemnat que es resisteix a maleir la seva sort i entén, es diu a l'obra, que “comunicat el dolor, s'aplaca…”. I Lluís Homar (Barcelona, 63 anys) subratlla, començant l'entrevista, com si fos a l'escenari: “Comunicat el dolor, s'aplaca… / Si no, es venç”.

Pregunta. Tot el que diu com a personatge ho podria dir vostè com a persona.

Resposta. “Comunicat el dolor, s'aplaca…”. Sí. Hi estic totalment d'acord. Per a mi hi ha una cosa important: acompanyar l'altre, escoltar sense haver de jutjar… Calderón diu: “Deixaré que el dolor parli a través de la meva veu”. En aquests moments, el dolor és una cosa que es manté en una àrea privada, com si no cotitzés compartir. Hi ha una deshumanització de les relacions, de tot. I l'única alternativa real és tenir cura de l'altre.

P. Un temps en què sembla que la malaltia ens vigila, sotmesos, com el seu personatge a l'obra, a la llei del dolor.

R. Com si fóssim presoners del dolor que patim… Hi ha un dolor generalitzat que podem entendre, que és el que produeix la covid-19, una circumstància adversa que ens afecta a tots i que desencadena desastres humans: morts, persones sense feina, gremis perjudicats… En el nostre sector tenim l'empara de l'Administració, però quanta gent hi ha a la intempèrie, quants espectacles han deixat d'existir… Aquest és el dolor social, però hi ha el dolor íntim. En el nostre ofici és més imprescindible que mai obrir les portes, comunicar el dolor per aplacar-lo, apropar-nos a l'espectador, dir-li que està convidat a compartir una altra dimensió de les coses malgrat les circumstàncies. Aquesta frase que tu has subratllat, “comunicat el dolor…”, és en aquests moments una proclama revolucionària…

P. Quan és aquí a baix, a l'escenari, i és actor, i en aquest cas és en una masmorra, el que diu forma part de la seva pròpia personalitat?

R. En certa manera, sí. No és tant perquè jo m'hagi submergit en l'ànima de Fernando [el príncep constant] i que em perdi a mi mateix, sinó perquè trobo que aquestes coses que dic també vibren dins meu. Potser del que més m'agrada dir en l'obra és quan, al final, en aquest estat de presidiari, dic: “Pero qué mal no es mortal si mortal el hombre es, y en este confuso abismo, la enfermedad en sí mismo le viene a matar después”. I el que ve tot seguit: “Hombre, mira que no estés descuidado, y una enfermedad no esperes que te avise, pues tú eres tu mayor enfermedad”.

P. Aquest home també diu: “Qui soc jo? Soc més que un home?”.

R. Així pots trobar Mandela o Gandhi, personatges contra el seu propi ego. Vivim en un sistema en què preval el jo, en el qual et dius que t'has d'espavilar perquè si no, ets un loser, com diuen els joves. El pitjor, es diu, és ser un perdedor. L'obra és plena de la refutació d'aquestes arrogàncies. El món és on és perquè pensa que la Terra està al seu servei, així que la Terra crea els seus propis mecanismes de defensa. La humilitat, diu el personatge, em connecta amb el Tot, que és Déu, i m'hi connecta des d'un altre vessant amb el que és humà.

P. Què li diu aquesta simbologia de Calderón en aquest moment?

R. Això que he repetit abans: “Hombre, mira que no estés descuidado…”. L'home del segle XXI pensa que l'eternitat és allò immediat, però no en el sentit budista o cristià, sinó en un sentit materialista, de la idea de confort. És el segle XVII que li parla al XXI, sí. Si d'alguna cosa em sento feliç és de ser on soc per contribuir amb el meu granet de sorra a fer aquest pont entre segles des d'aquesta companyia. Adolfo Marsillach deia que aquí fem teatre contemporani amb textos clàssics. Calderón ens parla d'una dimensió de l'eternitat, així que la seva dimensió abasta aquest temps. San Juan de la Cruz, Santa Teresa… són místics i són revolucionaris, ja que ens estan donant un antídot de debò, una eina útil, per ser ara i a la Terra. Eren una manera d'estar de veritat en la vida.

P. Aquest parlament contra l'abús de poder que Calderón ofereix, avui es pot traslladar a aquesta imatge del policia de Minneapolis asfixiant un negre amb el genoll.

R. En l'obra també es percep aquesta metàfora, així és. El poder no és submissió, està obligat a acollir, a ser bondadós i piadós, a salvar l'home dels verins que l'assetgen. I el teatre ha de contribuir a divulgar aquesta tasca civil de servir de referent ètic per als qui se sentin perduts en les grans crisis humanes, com aquesta que vivim. És un deure humà que fa segles que dura i que nosaltres aquí estem fent perdurar. Reivindiquem el Segle d'Or, i crec que el Segle d'Or és un assumpte d'Estat.

P. I ho sap, l'Estat?

R. No, perquè suposo que hi ha unes tasques immediates, com, per exemple, aquesta situació absolutament desesperada. Però s'ha de saber també que hi ha uns espais, uns aliments, que tenen a veure amb altres coses.

P. Quina conseqüència té la descurança d'aquests altres aliments als quals vostè es refereix?

R. Tenim el reflex del que es fa a França, a Alemanya, pel que fa al Segle d'Or. Aquí se sap que existeix aquest patrimoni, però no es coneix des de dins. I és una tasca que cal fer. Cadascú ha de contribuir a obrir aquestes finestres, encara que és fonamental que l'Estat també hi col·labori perquè si no, el ritme d'aquesta recuperació del patrimoni que significa el teatre clàssic serà molt lent, i pot ser que hi arribem tard.

P. Aquesta obra que representa és una crida a la humilitat. Quin seria per a vostè l'estat de la humilitat de la societat on viu?

R. Ser humil és donar sense esperar res a canvi, és anar contra corrent. Sempre estic disposat a situar-me a la casella de sortida. Als meus fracassos els estic molt agraït, perquè sempre em situen al principi de la cursa. La humilitat és tot això i, per a mi, és també una cosa que avui no cotitza. La humilitat és el que representava Gandhi: no lluitar, cedir, aquesta cosa cristiana de l'altra galta. Això desmunta l'arrogància de l'altre. La no confrontació, l'acceptació del que és. Això representa el príncep constant, i això no és comú, no ho és.