La perfecció de l’art inacabat

Un matí de juliol del 1920 el pintor Joaquín Sorolla es trobava immers a retratar Mabel Rick, la dona d'un amic seu, l'escriptor Ramón Pérez de Ayala. Pintava al jardí de casa seva acompanyat del matrimoni quan va tenir un atac. Les seqüeles que li va deixar van impedir que tornés a seure davant del cavallet fins que la mort el va sorprendre tres anys després. El Retrat de la senyora Ayala va ser la seva última obra, la que no va poder acabar i va quedar inacabada perquè la malaltia i la mort van interrompre la seva concepció tal com l'havia entès l'artista.

La poètica de l'inconclús al llarg de la història de l'art és el fil conductor de l'exposició Non finito. L'art de l'inacabat, que CaixaForum Palma va inaugurar dimecres i que reuneix 85 obres procedents d'una quarantena de museus i col·leccions privades. La mostra està produïda pel Museu Nacional d'Escultura i comissariada per la seva directora, María Bolaños, que ha aconseguit reunir en un mateix espai peces d'autors de totes les èpoques, com El Greco, Alonso Berruguete, Antonio López, Eduardo Chillida o David Hockney. El British Museum, el Centre Pompidou o el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia han cedit les peces que es poden contemplar a Palma.

La mostra aborda l'inacabat, l'obra fragmentària des de diverses perspectives, corrents i autors. La peça sense acabar per la mort de l'artista, la concebuda per presentar-se en peces separades, la incompleta per l'erosió i el pas del temps o la que no s'acaba mai perquè és infinita. La comissària de la mostra subratlla la importància del concepte de l'inacabat en l'expressió artística, un tipus d'art que no omple els museus i manuals plens d'obres perfectes, però que ajuda a entendre la manera de crear i la imaginació de l'autor. “És com espiar el cervell de l'artista i veure'l treballar”, relata María Bolaños, per a qui aquestes peces sense acabar “obren molts interrogants”. “Se li demana molt més al visitant perquè no t'ho donen tot fet” relata.

L'exposició es divideix en sis espais que viatgen per l'art des de l'Antiguitat fins a les últimes avantguardes, amb el concepte d'inconclús com a pont entre totes. Arrenca amb L'encant dels inicis, on s'exhibeixen les obres quan l'artista es troba en el llindar de la creació, quan encara no s'ha definit i es troba en un estat d'expectativa i curiositat. Composta per peces que van des de seqüències d'escultura de l'antic Egipte o del Iemen a l'inacabat Retrat de la senyora Ayala, presenta també la contraposició entre dos esbossos, un de Pablo Gargallo i un altre de Francisco Salzillo, de segles, estils i materials diferents, però amb una convergència en el moviment i els colors de les figures.

Sota la temàtica Abreviatures s'interpreta l'inacabat “com una fi en si mateixa” i s'exposen treballs en els quals, segons Bolaños, l'artista pretén crear peces que semblen inacabades. “És la idea d'una obra basada en poques pinzellades, poca matèria, en una impressió d'expressivitat molt directa que treu a l'obra l'aire acabat i n'hi dona un de frescor, improvisació i espontaneïtat”. És en aquesta part on es pot admirar el Sant Joan Evangelista d'El Greco i la Caixa buida de Jorge Oteiza. A Babel. La imaginació del desastre s'enalteix l'obra incompleta en el seu estat més pur, la construcció mai finalitzada que, segons la comissària, va tenir el seu moment àlgid en l'humanisme renaixentista amb exemples d'esbossos de catedrals, “un dels edificis que més fracassos ha acumulat al llarg de la història”.

Un dels principals atractius de l'exposició es troba a la part dedicada a L'erosió i el pas del temps com a part de l'obra artística. El Tors del Belvedere, desenterrat sense braços ni cames pel pas dels segles, va generar un intens debat entre els renaixentistes. “Quan descobrien una resta antiga tendien a completar-la i quan Miquel Àngel va veure aquesta obra, va concloure que no calia tocar-la perquè tot el que havia d'explicar ho explicava tal com estava”, relata Bolaños sobre el tors “més cèlebre” de la història de l'art que es pot admirar a la mostra.

Segons Bolaños el fragment “té una bellesa superior a la que té l'obra completa” i es pot admirar també quan l'obra està en plena metamorfosi. En aquest apartat l'exposició exhibeix peces “indecises, capritxoses i incoherents” amb un ampli ventall de treballs que van del manierisme del segle XVI al surrealisme passant per autors com Joan Miró o Dora Maar. La mostra conclou evocant l'infinit, la peça inacabada per excel·lència que pren forma a través de paisatges immensos, de l'eternitat religiosa o de l'abstracció. Tanca amb una escultura de Max Bill en metall daurat. Es tracta d'una cinta de Moebius, una superfície en la qual es torna al principi del recorregut després d'haver acabat i en la qual mai es troba el final.