“En un món en què tot es radicalitza, prefereixo bastir ponts”

Tarda plàcida d'abril en un recòndit estudi de gravació de Boadilla del Monte (Madrid). Mentre el seu pare fa una pausa per fer petar la xerrada amb el periodista, el fill de Miguel Poveda es queda absort en una estança, proveït de llapis i paper, per dedicar-se a la seva gran fascinació: dibuixar planetes. El món pot ser així de pur, pletòric i il·lusionant quan es tenen sis anys i un pare acostumat a contravenir tots els tòpics i prejudicis fins a convertir-se en un dels artistes més il·lustres i internacionals d'aquest país.

Más información

Passió i sensualitat de tango al Grec

Xarnego a la seva ciutat natal, Badalona, paio en l'exigent escena flamenca, d'allò més eclèctic en un territori tan avesat a les ortodòxies i homosexual sense embuts: des dels 20 anys, només utilitza els armaris per organitzar americanes i camises, que aquesta tirada que té de “coquetejar i presumir” no l'hi traurà ningú. Així és Miguel, aquest home de 48 anys que n'aparenta força menys i que prem a fons l'accelerador perquè se sap insaciable en les seves ganes d'aprendre i descobrir. El fastigueja sentir que ha sobrepassat l'equador de l'existència, així que no vol perdre's “cap color de la paleta” en aquesta boja aventura que suposa estar viu.

Apassionat. Hiperactiu. Resolut. A la seva oficina li imploren que no anunciï encara com es titularà aquest nou àlbum que va cobrant forma al fons del passadís, mentre el seu petit Ángel li dibuixa a Saturn uns anells molt aconseguits. Però a ell li “crema a la boca” la informació, així que materialitza, imparable, l'anunci. “Es dirà Diverso perquè així és com soc jo. Flamenc fins al moll de l'os, però també una mica mexicà, brasiler o argentí. Enamorat de tangos i ranxeres, encara que no sigui el millor intèrpret en aquests gèneres. I necessitat de cantar en castellà o en català, Caetano o Serrat”. Fins i tot de rescatar la memòria d'un transsexual panameny que va morir als anys vuitanta, víctima de la sida i repudiat pels seus pares, a El gran hombre: un original insòlit, valent i poc difós d'Omar Alfanno, geni de la salsa centreamericana, que Miguel va descobrir a través de Pitingo.

Pregunta. Pel que explica, no renunciarà a aquesta tirada seva de ser un tastaolletes.

Resposta. N'hi ha que diran que la meva música és un poti-poti, però què hi faré? No puc anar en contra de la meva naturalesa. M'han enriquit moltes músiques i llocs, i no em sembla mala idea això de bastir ponts en un món on tot s'està radicalitzant tant.

P. Hi ha alguna bandera que onejaria amb gust?

R. No en tinc cap a casa. No, espera! Una dels Estats Units que li vaig comprar al meu nen a Los Angeles, a joc amb unes sabatilles de la NASA. Ell va néixer allà [per gestació subrogada], coneix la família que el va tenir, els seus fills. Ho entén tot amb naturalitat. Som feliços tots: la meva parella, jo, el nen i el gos. Si el món veiés com són les coses en la realitat, es dirien moltes menys estupideses.

P. Falten encara per impartir moltes lliçons de tolerància?

R. Jo em vaig treure els prejudicis i les motxilles molt ràpid, i això ajuda a sentir-se lliure. La diversitat no hauria de molestar ningú, és una cosa molt neta. Si aparentes el que no ets o fins i tot t'enganyes a tu mateix, el problema el tens tu, company…

P. Però en un món tan radicalitzat com el que vostè descrivia, fins a les conquestes més consolidades poden veure's en perill…

R. Sempre reps algun gest de rebuig, però davant d'això només puc sentir compassió. Fins i tot el meu pare, quan els vaig explicar la meva condició, va reaccionar una mica incòmode: “D'acord, però aquí no et facis un petó amb la teva parella”. Jo li vaig respondre: “Perfecte, però en aquest cas que tampoc es facin petons les meves germanes amb els seus nòvios”. Després tot es normalitza de seguida. La meva mare, que sempre va ser molt coqueta, deia que estava enamorada de Chiquetete, així que jo hi ficava cullerada: “Doncs és clar que està bo. I Don Johnson!”.

P. El va sorprendre, per exemple, l'enrenou al voltant de Pablo Alborán?

R. M'imagino que estava fart de veure's sotmès a l'eterna pregunta. I em vaig alegrar no només per ell, sinó perquè el Pablo té molts fans a països com Israel o el Perú, on la cosa de l'homosexualitat està molt fotuda.

P. Alguna vegada s'ha sentit també víctima dels intolerants per no seguir sempre la via del flamenc pur?

R. Hi ha gent que viu per i per al flamenc les 24 hores del dia. Jo soc un enamorat del flamenc fins al moll de l'os, res em remou més, però no puc prescindir d'altres facetes. No només musicals: quan vivia a Madrid, m'ajuntava amb actors i no parava d'anar al teatre. I ara m'obligo a llegir cada vegada més, perquè això sempre t'obre nous canals. Soc divers, com el títol del meu disc, però no per això menys flamenc que d'altres.

P. Vostè, sempre amb tantes ganes d'estímuls, com va suportar el confinament?

R. Les tres primeres setmanes d'aturada, bé; després ja sento que em panseixo. Gravar, assajar i actuar són un aliment espiritual. No és ego, ambició o ànsies de guanyar diners, sinó una cosa molt semblant a una droga. Quan passa aquesta cosa inexplicable de la inspiració o del duende, t'hi enganxes. Per això sento una vocació desmesurada per l'escenari. Els moments de silenci són fonamentals, per descomptat, però jo necessito el silenci per fer després molt de soroll.

P. Com gestiona la paradoxa de saber que encara és jove, però té més de tres dècades de trajectòria artística a l'esquena?

R. He anat deixant molts miguels enrere. Els he entès, però no hi ha res que m'alimenti i motivi més que el creixement. Per això és una putada que ens hàgim de morir just quan la cosa es va posant cada vegada més interessant.

P. Tan malament encaixa el pas dels anys?

R. Alejandro Sanz em va insistir que fer els 50 havia estat un dels millors moments de la seva vida, però jo no vull.

P. Almenys queda la recompensa de saber-se, o sentir-se, cada vegada una mica més savi…

R. Això sí. Jo soc un tio curiós i m'agrada conèixer-me i formar-me com a ésser humà, encara que en el seu moment no em tragués ni el graduat escolar. He superat els meus complexos, aquests anys en què descobria que hi ha qui menja les gambes amb ganivet i forquilla. Quan vaig rodar la pel·li amb Bigas Luna [La teta y la luna, el 1994] m'envoltava gent que utilitzava paraules cultíssimes, però les meves ganes d'aprendre van més de pressa encara que els anys…

P. Després de tanta experiència, tornar a Madrid ja va no li fa tant de vertigen?

R. Què va! És cada vegada pitjor, perquè Madrid pesa molt. No és que noti papallones a l'estómac, sinó els ocells de Hitchcock per tot el cos. Fora de l'escenari no em sento artista, em paralitza la sensació que no seré capaç de fer res, però el teatre és un temple que et transforma.