Els sanitaris que mai no haurien d’haver marxat

Al gener, el neuròleg Ángel Aledo Serrano va contestar així a Twitter a l’ordre de la Comunitat de Madrid de no contractar cap sanitari que rebutgés anar al polèmic hospital de pandèmies Isabel Zendal: “El sistema ens maltracta i ens escup fora. Dels 30 residents de neurologia amb qui vaig coincidir a l’hospital Clínic de Madrid, 7 van emigrar a altres països; 4, a una altra comunitat; 1 va repetir el MIR; 10 vam acabar a la privada; 4, amb beques mileuristes, i només 4, amb contractes (eventuals) a la sanitat pública”. Quan el doctor va acabar la seva formació en aquest centre de referència fa cinc anys, l’única oferta que va tenir va ser una beca de 1.000 euros pagada per la indústria. Una cosa incompatible amb l’aspiració —compartida pels seus companys— de ser metgessa en un sistema públic accessible a tots els pacients. No va poder ser. Ara té contracte indefinit, investiga i exerceix la medicina com volia, però en un centre privat de la capital reservat als que poden pagar. “La meva generació —diu— va ser la primera en què la seva principal opció era la privada o marxar fora. No hi havia més sortides”. El nombre de metges i professionals de la infermeria que emigren creix des de la Gran Recessió del 2008. Aquest èxode de talents que ha costat tants diners formar és un greu símptoma dels mals d’un sistema de salut infradotat que va col·lapsar davant de la irrupció de la covid.

Sara García Ptacek és un d’aquells residents del Clínic. Es connecta per videoconferència des d’una lluminosa estada a Estocolm. Avui no ha anat a l’hospital. Treballa a casa. Busseja en les dades de pacients —medicació, formació, accés a recursos socials— per saber més sobre la demència. “Aquest país té moltíssims registres, és probablement l’únic lloc del món on es pot fer el que faig jo”, diu amb satisfacció. Investiga a l’Institut Karolinska, que no necessita presentacions. “A Espanya és molt i molt difícil compatibilitzar la investigació amb la clínica”. Això va ser clau en la seva decisió d’emigrar mesos després d’acabar el MIR el 2012. Aquell any la despesa pública en sanitat, sempre per sota dels estàndards de la UE, es va desplomar fins a l’avenc més profund de la dècada. “No m’havien donat feina i la situació era d’una espècie de depressió col·lectiva —recorda—. Abans de la crisi ja havia vist precarietat i gent molt vàlida que admirava moltíssim i que encadenava contractes que no eren ni beques”. L’aventura ha arrelat. “Des del moment que vaig arribar, em vaig adonar que treballava molt menys i produïa molt més. Tinc els mitjans i el món al voltant funciona, no necessito estar pendent de si altres persones fan la seva feina, perquè la fan”. Contracte indefinit, millor sou. Adeu a les guàrdies de 24 hores. Mestres i companys que han arribat d’altres països, com ella. Dones en tots els estaments. Referents. I també una vida: una parella, un fill. Tornar seria gairebé impossible. Li acaben d’aprovar un projecte d’investigació de sis anys. El diagnòstic de la doctora García Ptacek sobre Espanya és rotund: “O els fas als sanitaris un contracte indefinit amb un salari normal, o els dones un bon sou. No pots collar pels dos costats. Llevat que vegis que no tens futur, no te’n vas. Ningú no se’n va del seu país per guanyar un 30% més”.

El sistema sanitari era un vestit massa ajustat abans que la Gran Recessió el fes minvar dolorosament en forma de retallades. Els sanitaris van patir pèrdues de salari, augment de jornada laboral i baixes sense cobrir, i es va agreujar la temporalitat i la precarietat, que ja constituïen una malaltia crònica. Només la meitat dels doctors tenen plaça en propietat. Entre els que no, una quarta part firma contractes de menys de sis mesos. I 4 de cada 10 estan en aquesta situació des de fa més d’11 anys. Són dades de l’Enquesta sobre la Situació de la Professió Mèdica (2018). Gairebé tots (82%) creuen que no treballen en condicions adequades. I la majoria (55%) se senten emocionalment esgotats, segons el sondeig del 2019. Les respostes del 2021, després del dolorós pic de la tercera onada de la pandèmia, serien molt més alarmants.

Llavors era una opció escapar abans de cremar-se, buscar un futur prou estable per poder firmar una hipoteca. El 2019 es van expedir a metges 4.100 certificats d’idoneïtat, la majoria per exercir a l’estranger. Un 18,7% més que el 2018. La xifra no ha parat de créixer des de fa una dècada. Espanya és el setè país de la UE en nombre de doctors que se’n van a altres nacions europees, unint-se al flux que va des dels països del sud i de l’est, amb menys inversió en sanitat, als del nord. El president del Consell General de Col·legis Oficials de Metges, Serafín Romero, diu que els seus col·legues necessiten desenvolupament retributiu i professional —una mica més que les meres categories d’adjunt en un hospital i cap—. “Contractació estable i amb projecció de futur. Venim insistint en la falta de polítiques de recursos humans. Hem perdut talent i hem guanyat malestar”. Ens estem quedant sense metges? N’hi ha prou, però hi ha especialitats molt per sota de la ràtio europea, com els especialistes de família (76 per 100.000 habitants davant els 123 de la UE), una tasca que ha estat molt important durant la pandèmia. Per afrontar la segona onada, Espanya va accelerar l’homologació d’especialistes extracomunitaris.

Perquè mentre uns emigren, altres arriben. El nombre de metges estrangers que exerceixen a Espanya creix: eren el 13,7% el 2016, segons dades de l’OCDE, el doble que fa 15 anys. Una part arriben de la UE (és el sisè país que més rep) i la resta, de països llatinoamericans, amb Veneçuela i Cuba al capdavant. Com passa amb altres immigrants, ocupen llocs que els doctors espanyols no cobreixen: pobles llunyans, substitucions, exercici privat...

2012. L’atur en infermeria voreja el màxim de la dècada, un 8,2%. A Alcoi, la llicenciada Lara Payá viu pendent del telèfon. Espera la trucada de la borsa de treball. Ho recorda així: “Em sentia víctima de xantatge; si deies que no, et posaven a la cua. Em manaven un mes a un lloc i un altre mes a un altre”. Reunir-se amb el seu xicot italià va ser un altre al·licient per marxar. A Londres es va fer llevadora, es va especialitzar en cures prenatals i postnatals i, després de tenir tota mena de responsabilitats, avui porta la gestió de personal en un hospital públic. Ha pogut escalar en la carrera professional, i el sou ha anat d’acord amb el càrrec. Acaba de comprar-se una casa. “Tots hem progressat. Els que tornen mai ho fan per raons professionals”, diu per telèfon. Abans del Brexit, el Regne Unit —molt escàs en sanitaris— havia estat la gran destinació per a doctors espanyols i, sobretot, per a professionals de la infermeria. Espanya va curta de sanitàries d’aquest nivell —en té 5,7 per 1.000 habitants, una ràtio a la cua tant de la UE com de l’OCDE—, però és el segon país del continent del qual més emigren. El secretari general del Consell General d’Infermeria, Diego Ayuso, es lamenta: “Falten 120.000 infermeres, però continuen marxant; se n’han anat entre 15.000 i 20.000 perquè aconsegueixen ocupació i salaris millors”. La seva formació, un grau universitari de quatre anys, és molt valorada a fora, però aquí guanyen menys (1.700 euros de mitjana en la sanitat pública) i viuen en la precarietat. Pràcticament tots els contractes que es firmen anualment són temporals, segons dades del SEPE. “Aquí és molt estrany que no siguis fixa —diu Payá—, les entrevistes són molt dures, però els sous són més alts i tens oportunitats per formar-te”.

L’ombra del brexit va fer que la neuròloga Violeta Sánchez tornés a Espanya després de treballar durant set anys al Regne Unit. Va canviar un contracte fix i 4.000 euros nets al mes per l’extenuant càrrega de treball i la precarietat que va deixar abans d’emigrar a Londres. “Ara fa dos anys que soc a Sevilla encadenant contractes de tres mesos, quina implicació s’ha de tenir així? I després hi ha els malalts, que pregunten: ‘Seràs la meva metgessa?’, perquè ja ets la quarta que conec”, explica. “Si no fos per les guàrdies, no guanyaria més de 2.000 euros, i en les oposicions els meus mèrits del Regne Unit no compten, el sistema premia més que et formis a Andalusia”, diu. Veu el doble de pacients, fins a 18 al dia. Al Royal London Hospital de la capital britànica només passava consulta tres vegades a la setmana. La resta del temps el dedicava a la docència, a la gestió i la investigació. “Aquí és un extra i t’ho muntes com pots en el teu temps lliure o en els buits entre pacient i pacient”. Allà les seves guàrdies, de 12 hores, no eren presencials. Aquí són de 24 ficada a l’hospital.

La sortida del Regne Unit de la UE també va ser la raó perquè el metge de família Raúl Ródenas es decantés per Irlanda fa quatre anys. Feia una dècada que estava com a interí en una ambulància que feia guàrdies de 24 hores a Múrcia. “Però cada vegada hi havia menys complements, temps per a formació i vacances”, relata des de Cork. I gens d’estabilitat. Avui treballa 21 hores a la setmana —comença dimarts i té lliure divendres a la tarda—, disposa de 15 minuts per pacient i cobra el doble que a Espanya. Tant la seva dona, també metgessa, com ell van topar amb un altre entorn: “Ens va il·lusionar molt l’actitud dels pacients. No estaven enfadats amb la sanitat ni amb el sistema i es mostraven molt agraïts”.

El col·lapse dels centres de salut pel coronavirus ha donat el cop de gràcia als metges de família, potser l’especialitat més castigada i precaritzada, i també escassa de professionals. El president de la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària, Salvador Tranche, es lamenta que els metges de capçalera “són els que tenen més contractes eventuals, és molt normal que la gent marxi”. Hi ha una contradicció enorme, assegura: “Aquí estan molt poc valorats i a fora ho estan molt”. Per exemple, a Suècia. Mats Ignell és el codirector de MediCarrera, una empresa que serveix de pont per a les contractacions al país escandinau, i assegura que la bona formació d’aquests facultatius els obre les portes. El que es troben no pot ser millor. “A Espanya lluiten per tenir 10 minuts per pacient i allà en tenen més del doble, 22 minuts, el més generós del món”. Són els metges de capçalera, sobretot els de Madrid —la comunitat que menys gasta en atenció primària— i Catalunya, els que més emigren.

És de nit a Linköping, a dues hores al sud d’Estocolm. La infermera Johana Amas està il·luminada per la claror d’un llum articulat. “Per què vaig venir? Per estabilitat. Per poder dir amb la meva parella: ‘Doncs ens ficarem en una hipoteca’. Jo què sé. El mes que ve faig 27 anys i ja he firmat un contracte indefinit. Soc la que decideix quan vull deixar-ho. No al revés. A Espanya treballes una setmana en un lloc, un mes en l’altre. Potser dos dies. No ho saps. O estàs un mes a casa teva sense treballar”. Va arribar l’estiu passat, amb els dies eterns. Malgrat les nits interminables a l’hivern, la seva vida és molt més lluminosa. “A la residència on treballava hi havia dies que estava jo sola per a tres plantes de residents, més de cent. Aquí, a tot estirar, una infermera té 8 pacients. Sempre que es pot, la supervisora sol posar una infermera extra. Avui, per exemple, hem tingut 12 malalts i hi hem estat 4 infermeres. I 6 auxiliars o així”. La càrrega de treball d’una professional d’hospital a Espanya és molt més alta, com recorda el secretari general del consell. De 10 a 15 pacients, mentre que a la UE els corresponen 8. Johana no guanya gaire més que a Espanya, però viu en un pis ampli. Havia de viatjar cada dia a Sant Sebastià des d’Hendaya perquè no podia pagar més que una habitació a la capital basca. Ella va contactar amb MediCarrera, que li va buscar hospital, casa, la va formar en suec i es va encarregar de la documentació. Ignell explica que quan hi ha més precarietat augmenta l’interès dels sanitaris espanyols a emigrar. “Amb la covid ha crescutm perquè la duresa de la pandèmia ha accelerat decisions sobre les quals ja s’estava pensant, sobretot de metges de família i infermeres”.

França és un altre dels països d’acollida més importants. Amb uns cascos de diadema, l’especialista en aparell digestiu Enrique Pérez-Cuadrado contesta des del seu pis de París, on viu amb la seva dona —francesa— i els seus dos fills petits. Ordena els seus motius per niar allà. “El sistema espanyol no em permetia formar-me després del MIR en endoscòpia intervencionista, que és el que jo faig, ni tenir tampoc una seguretat i una estabilitat professional dins d’aquesta carrera. I quan vaig buscar a l’estranger, ho vaig trobar ràpidament”. Enrique té contracte indefinit en un hospital públic, l’Europeu Georges Pompidou; treballa més de 10 hores diàries —la conciliació seria més fàcil a Espanya, assegura—, i, com que dorm poc, de nit dedica temps a investigar i preparar les classes que imparteix a la universitat. Esglaó a esglaó, puja l’escala de la carrera professional. I veu molt difícil la tornada: “Les borses de treball locals no premien el temps treballat a l’estranger, encara que sigui en una unitat de referència; no ho consideren amb el mateix valor que el treball que es realitza a la comunitat autònoma. En realitat, el sistema està fet perquè la gent difícilment torni, encara que sigui il·lògic.”

També a París viu Ruth Bustamante, una doctora gallega enamorada de l’elegància de la cirurgia que es practica a França, però no tan satisfeta amb les llargues jornades de feina, un sou només acceptable i l’any i mig en què es va atipar d’enviar currículums. “Per venir fa falta un sacrifici que crec que molta gent no està disposada a fer”, reflexiona des de la cuina de la casa que comparteix amb el seu xicot, acaba d’arribar d’una hora llarga de trajecte des de l’hospital. “Primer és l’idioma; després, l’adaptació a un altre país, que és dura, i a un sistema mèdic totalment diferent: ni els fàrmacs es diuen igual. Els primers mesos estàs navegant en aigües turbulentes”.

De mitjana, els metges a França guanyen 95.000 euros a l’any. Gairebé doblen el sou als espanyols, que en perceben 53.000, segons una enquesta entre facultatius de la publicació científica Medscape. Menys de la meitat que els seus col·legues del Regne Unit (129.500) i Alemanya (125.000). L’anestesista mallorquí Miguel Estade rep molt més: “Tres vegades més que a Espanya, i això que jo era dels que més guanyaven perquè estava a la privada”, revela, bata blanca, des de la seva consulta d’un hospital de la ciutat occitana de Besiers. Però, com tots els altres, no va ser només això el que el va empènyer, apropant-se als 60 i tot just divorciat, a exercir al sud de França. “No tenia vida. Acabava a les nou de la nit i l’endemà m’havia de llevar a les sis del matí. No estaves pagat per aquesta esclavitud que paties. Aquí tinc la llibertat d’escollir, allà em sentia atrapat. A més, vaig tenir la sensació que Espanya no tenia futur per als metges i que només podíem anar a pitjor. Ara aquesta sensació s’ha confirmat”. És un professional liberal que factura un sol client, la seguretat social francesa. No té caps, treballa el que vol (quatre dies a la setmana) i s’agafa 12 setmanes de vacances.

La infermera Lourdes Ramet surt des d’una habitació de parets blanques de la casa que comparteix amb la seva parella, subvencionada per l’hospital on treballa. A l’altre costat de la finestra ha començat a nevar. Una mica de brillantor per a la foscor hivernal de Munic. “No veig el sol des del setembre. Aquí els dies són en blanc i negre”, etziba aquesta gaditana assedegada de llum després de vuit anys. A Espanya mai no va aconseguir treballar. Va emigrar a un país on els professionals de la infermeria no són universitaris i la seva feina és més limitada, propera al d’auxiliar de clínica, categoria que allà no existeix. “No poden treure sang ni administrar medicació sense permís mèdic”. Així que va lluitar per especialitzar-se. Ara regna al quiròfan a l’hospital universitari de la capital bavaresa, un centre de referència en trasplantaments. Guanya 2.700 euros nets al mes, un sou que sembla escàs per al nivell de vida de l’urbs. Però té contracte fix, 38 dies feiners de vacances i hores extres pagades. Aviat tornarà. Té 30 anys i li criden, diu, la família, encara més llunyana per la pandèmia, i la qualitat de vida. “Si a Espanya hi hagués més estabilitat laboral, cap dels meus amics no serien aquí, ho parlem molt, o si ens deixessin especialitzar-nos. Si tinguéssim això, jo estic gairebé segura que el 95% no seríem aquí”.