Miracle econòmic de Núñez

El 1978, com a president del Barcelona, José Luis Núñez va heretar de Montal un deute de 777 milions de pessetes, equivalent al pressupost anual. Tothom es va preguntar com hi faria front. En la seva primera assemblea, 17 d'agost de 1978, va proposar apel·lar a la solidaritat dels abonats i cobrar-los una anualitat per endavant amb garantia de devolució en els cinc anys següents. Es va aprovar, però condicionat a la voluntarietat de cadascú, i va ser un èxit: van acceptar un 95,3% dels abonats. Un any més tard, i després de la conquesta de la Recopa de Basilea el primer any de Núñez, un 82% va renunciar a recuperar el que havien avançat.

Va intentar renegociar amb els dos anunciants en l'estàtica del Camp Nou, Pepsi Cola i San Miguel, als quals quedava un any. Com que s’hi van negar, Núñez va comprometre per al futur per una quantitat més gran Coca-Cola i Damm, als quals a més va treure un any a fons perdut per endavant. En això va ser decisiu Joan Gaspart, l'empresa del qual portava els bars dels aeroports. Per a Coca-Cola era important ser allà, i si no hagués acceptat, els aeroports haurien estat per a Pepsi. També va arribar a un acord amb Meyba com a proveïdor de la roba del club. La federació prohibia logos publicitaris a la roba, però Núñez va ficar Meyba a l'estàtica de l'estadi i en els anuncis dels partits del club a la premsa, avui desapareguts, per associar així la marca al club.

En un sol any va reduir el deute a curt a 210 milions, i a llarg, a 70. Després va afrontar la qüestió de la tele. De TVE només cobrava llavors el Madrid, 50 milions a l'any. L'acord incloïa el futbol i el bàsquet, en els quals solia ser el representant a la Copa d'Europa, els partits de la qual eren la nata del contracte. Però també hi havia partits nacionals i el Trofeu de Nadal de bàsquet. Als altres clubs no se'ls pagava. TVE afirmava que el benefici de l'estàtica ja era bastant. Núñez va posar d'acord a tots per acabar amb el monopoli del Madrid. En principi, van obtenir una quantitat per partit, però després, passat un any en què per iniciativa de Núñez no es va televisar res, TVE va accedir a firmar un contracte pel qual Madrid i Barça cobraven 100 milions i la resta quantitats més baixes però significatives.

Paral·lelament, va tancar un acord amb TV3 que va agrupar partits de les seccions, amistosos de futbol, el Gamper i el compromís de presència dels jugadors del Barça en programes del canal. La quantitat mai no va estar clara. Només en va transcendir que la publicitat dels programes es repartiria entre les dues entitats.

Un altre èxit primerenc va ser l'ampliació de l'estadi, elevant una tercera galeria als dos fons i la lateral davant la tribuna coberta. Això significava 22.000 localitats més. Núñez va aconseguir que l'obra fos pagada íntegrament pel Banc d'Occident, a canvi que els abonats a les noves localitats haguessin de pagar el carnet a través d'aquesta entitat. Si quedaven abonaments per places sense abonar, la venda de les entrades sobrants seria per al banc. No es va donar el cas, perquè es van cobrir totes. El banc va obtenir 22.000 clients i el Barça, la recaptació, any a any, de 22.000 nous abonats.

L'arrencada de Núñez va ser una d'autèntica blitzkrieg econòmica, però els èxits esportius no van abundar i la despesa en fitxatges per renovar l'equip era incessant, dins d'una carrera desbocada d'inflació en el futbol. N'hi ha prou amb una dada: el 1980 Alexanko va costar el mateix que Cruyff set anys abans, 100 milions.

El 1988, TV3 va donar una altre cop de mà a Núñez firmant-li un contracte de 2.000 milions per amistosos a l'estranger, que li va permetre refer l'equip després del motí de l'Hesperia. Gràcies a aquesta injecció, va contractar Cruyff com a entrenador i va portar els Bakero, Begiristain, López Rekarte, Salinas, Eusebio... Fins i tot amb aquesta nova injecció, l'any següent va haver de fer una enredada operació de lísing per contractar Koeman. El 1998 va tenir un altre coet amb l'acord de 20.000 milions per 10 anys amb Nike, per a la qual cosa va haver d'indemnitzar Kappa, a qui quedava un any.

Cada any Núñez presumia de superàvit, tant que amb sorna es va arribar a parlar del nuñezàvit. Va crear patrimoni (el Miniestadi, la Masia, els terrenys de la nova ciutat esportiva...), aquest va ser el seu gran llegat. Però la inflació del futbol i del bàsquet, que va disparar ell en la seva batalla al Madrid, el van portar a remolc. En arribar Laporta el 2003, després del pont de Gaspart, va haver de fer front a un deute equivalent al 40% del pressupost de l'any, procedent del compromís incomplert del club de fer-se càrrec dels pagaments a Hisenda dels jugadors.

Corol·lari: el futbol es menja les millors idees. Però millor tenir-les que no tenir-les.