Contemplar per poder reflexionar

El catàleg de la valenciana Edicions del Buc conté encerts notables; un dels més celebrats va ser l’oportuna publicació de Nit fidel i virtuosa el 2017, és a dir tres anys abans que la seva autora, Louise Glück, obtingués el premi Nobel. Una petita editorial com aquesta, dedicada a la poesia, de tiratges curts i que es vanta de no fer servir codis de barres, compensa l’escassesa de mitjans i d’audiència amb una llibertat d’elecció sols condicionada pel seu gust.

Ara ens presenten Sophia de Mello Breyner Andresen (Porto, 1919-Lisboa, 2004), una de les poetes portugueses més importants del segle passat, inèdita fins ara en català, i de qui en castellà es va publicar ja fa un cert temps una extensa antologia, Nocturno mediodía (Gutenberg, 2005), després d’obtenir el premi Reina Sofía de Poesía Iberoamericana. Cal tenir present que, encara que el gran públic no en conegui gaire res fora de la singularíssima figura de Fernando Pessoa, el XX està considerat el segle d’or de la poesia portuguesa.

Sophia Andresen, nascuda en una família benestant, va estudiar cultura clàssica a la universitat, i a través del seu compromís amb l’humanisme cristià va arribar a ser diputada, pel partit socialista, a l’Assemblea Constituent el 1975, un any després de la famosa Revolució dels Clavells. Durant mig segle va anar construint una obra feta de gèneres diversos: teatre, narració infantil, assaig i, sobretot, poesia. “En el quadre sensible del poema veig per on vaig, reconec el meu camí, el meu regne, la meva vida”, va arribar a dir: la seva és una poesia de la contemplació i de la reflexió. Contemplació del paisatge exterior, especialment el mar, i del paisatge interior, sobretot la casa. Reflexió sobre la llibertat i els valors cívics, amb un llenguatge concís i molt explícit. Prova del reconeixement assolit en el seu país és que, a Lisboa, el mirador més important, el de Graça, ara porta el seu nom, i que en el famós Oceanário hi ha una exposició permanent dels seus poemes.

El llibre sisè, que ara ens arriba aquí en encertada versió bilingüe, es va publicar el 1962, encara en ple règim autoritari, “quan la pàtria que tenim no la tenim”, escriu. Al costat de poemes que malden per transmetre instants de felicitat entrelligats amb la bellesa de la natura, en aquest llibre es fa present també una actitud d’oposició indiscutiblement política. Això es pot advertir tant en un poema profètic de ressons hel·lènics —“Ressorgirem encara en la dura llum de Creta”— com en un registre més propi de la poesia social; per exemple, l’epigrama dedicat al cap de govern Salazar, els discursos del qual, diu, “tenen el do de tornar les ànimes més petites”.

Sophia de Mello Breyner Andresen compon regularment en versos blancs, de vuit, deu o dotze síl·labes, mesura que en català no es manté per mor d’una traducció que sigui força més literal. El seu llenguatge poètic sempre cerca la claredat d’expressió, per profund que sigui el contingut. Les seves metàfores defugen el misteri i entren per la vista, com quan, per exemple, compara l’onada a una ballarina que passeja sense peus.

L’autora va explicar un cop que de petita, quan va descobrir els poemes, no pensava que els hagués escrit ningú, sinó que existien per si mateixos, com un element de la natura. Alguna cosa d’aquesta visió màgica original es conserva sempre en l’escriptura de Sophia Andresen, que aspirava a veure en la societat la bellesa que tan intensament percebia en la natura.

Com un diu en un poema posterior a aquest llibre: “Jo sé que seria possible construir una forma justa / D’una ciutat humana que fos / Fidel a la perfecció de l’univers”.