Classe dirigent

Ja ha passat més d'un mes des de les eleccions catalanes i encara no se sap gaire com serà el pròxim Govern. Sens dubte –i si no hi ha canvis d'última hora–, només sembla que se sap una cosa important: hi continuarà havent un executiu votat únicament pels partits independentistes, probablement presidit per ERC.

L'intent dut a terme per Comuns en els dies successius a les eleccions de proposar una fórmula viable perquè hi hagués una majoria d'esquerres transversal als blocs que entorpeixen i enverinen la política catalana –amb Pere Aragonès com a president i el suport extern del PSC–, almenys de moment, no s'ha pogut materialitzar, bàsicament per una opció conscient d'ERC que va decidir, malgrat l'evidència de la inoperància i conflictivitat de la seva relació amb Junts, repetir la dinàmica de pactes de la passada legislatura.

Un acord d'esquerres hauria prioritzat polítiques de redistribució equitatives i hauria marcat un abans i un després en les relacions amb el Govern central

L'acord d'esquerres tenia diverses virtuts: prioritzava les polítiques de redistribució i desenvolupament equitatiu en un moment en què cal afrontar la crisi generada per la pandèmia i emprendre canvis decisius en el teixit productiu; hauria marcat un abans i un després en les relacions institucionals entre la Generalitat i el Govern central després d'anys de desacord; hauria transmès a la ciutadania –profundament cansada per la situació política, com ha demostrat l'alta abstenció– que s'estava entrant en una altra fase. Que tingués motius poderosos a favor no vol dir que fos fàcil. Tenia costos importants tant per als socialistes –que donarien la presidència a un partit independentista havent guanyat ells les eleccions– com per als republicans, que serien objecte (encara més) de tota classe d'acusació de traïció patriòtica.

En converses informals, tant socialistes com republicans admeten que seria bo que hi hagués col·laboració entre les dues forces –de la mateixa manera que està succeint a l'Ajuntament de Barcelona i al Congrés–, però que de moment és massa aviat. Tant de bo hi hagués hagut més valentia, especialment per part d'Esquerra Republicana, que, en definitiva, era qui tenia marge de maniobra sobre això. I tant de bo n'hi hagi en el futur.

Tanmateix, la construcció de la majoria de govern no és l'única tasca important després d'unes eleccions. En una situació com la de Catalunya en aquests moments, ni tan sols sembla la més important.

El cicle que va començar fa gairebé 10 anys, que va tenir el seu punt àlgid l'octubre del 2017 i que literalment ha malviscut des d'aleshores, ha arribat objectivament a la seva fi. S'havia tancat fins i tot abans que la pandèmia fes estralls en l’àmbit sanitari i econòmic i imposés una agenda que ara sembla inqüestionable. Com es va veure, això no vol dir que l'independentisme hagi desaparegut, però sí que els seus actors han diversificat les seves propostes. Una part ha optat per mantenir la confrontació, encara que amb accents diferents, que van de l'irredemptisme trumpista de Junts a la mobilització al carrer i a les institucions de la CUP. En aquest escenari, ERC ha volgut jugar la carta de la responsabilitat en la gestió i del diàleg com forma de respondre al desassossec de la ciutadania –també de la independentista– davant de la polarització política i identitària que ha degradat molt significativament les institucions catalanes. Electoralment li va anar bé, consolidant-se per primera vegada –encara que fos per poc– com la primera força independentista i aspirant explícitament a transformar-se en la classe dirigent del país en la nova fase.

Pactar amb el PSC hauria suposat per a ERC ser objecte (encara més) de tota classe d'acusació de traïció patriòtica

I, tanmateix, sembla que ara ha perdut l'ocasió decisiva per consolidar aquest camí. Els republicans podien optar per una majoria transversal en l'elecció de la presidència del Parlament, per a les quals hi havia noms i acords possibles. Hauria estat el senyal que les institucions d'autogovern catalanes –més enllà del legítim programa d'un govern– poden tornar a representar el conjunt de la ciutadania. Al contrari, ERC ha entregat el càrrec a Laura Borràs –que, a més de tenir pendent un procediment per corrupció, ha fet de la polarització la seva bandera– i ha facilitat una majoria de la taula en què cinc dels set membres són independentistes.

A Itàlia, en plena Guerra Freda, quan l'hegemonia democratacristiana era indiscutida i als comunistes se'ls vetava l'accés al Govern per imperatius de política internacional, des dels anys 70 i durant més de dues dècades, la presidència de la Cambra dels diputats va recaure en diputats del PCI, des de Pietro Ingrao fins a Nilde Jotti. Això parlava de la força dels comunistes italians, sens dubte. Però sobretot de la capacitat de la DC de ser classe dirigent.