Raspallar a contrapel

Aprendre història és jugar amb foc. Després de llegir una biografia de Companys o resseguir un fil de Twitter sobre la Setmana Tràgica, no només hem adquirit una informació neutral que ens ajuda a entendre el món, sinó que s’ha forjat un vincle moral entre nosaltres i el passat. Pot ser un orgull, una culpa, un sentiment de gratitud o un desig de venjança; però la Història sempre ens treu de nosaltres mateixos i ens posa en relació amb una cosa més gran. No és fàcil dir quina ni què fer-ne amb el llenguatge escèptic de la modernitat.

 Walter Benjamin parla un altre idioma: “Adversari marxista del progressisme”, “nostàlgic del passat que somia l’esdevenidor”, “romàntic partidari del materialisme”... Qualsevol d’aquests epítets provocativament contradictoris són necessaris per descriure un autor que condueix a tota pastilla pel carril de l’esquerra i alhora contra direcció de les grans autopistes del pensament del segle XX. Les etiquetes pertanyen a Michael Löwy, historiador de les idees especialitzat en marxisme llatinoamericà i autor de Walter Benjamin. Avís d’incendi, estudi brillant de les cèlebres Tesis sobre la filosofia de la història de Benjamin, llegides amb un respecte talmúdic per la lletra original. El 2020 es commemoraven els 80 anys de la tràgica mort del filòsof jueu i Flâneur ha publicat l’assaig de Lowy al costat de Sobre el concepte d’història, exhaustiva edició de les tesis que, a més del text canònic en alemany, inclou la versió francesa que Benjamin en va fer i la transcripció del manuscrit que va entregar a Hannah Arendt. Els dos llibres són una caixa d’eines per a pessimistes que igualment lluitarien per un món millor.

Redactades entre finals de 1939 i principis de 1940, poc abans de l’intent de Benjamin d’escapar de la França col·laboracionista, les tesis són un dels últims textos que encara cremen a les mans de la filosofia contemporània perquè, per utilitzar un clixé del text contra ell mateix, “raspallen la història a contrapel”.

El pèl ideològic de les darreres dècades ha crescut essencialment en dues direccions: la modernitat habermasiana i la postmodernitat de Lyotard. Segons la primera, els problemes del món s’han de resoldre a través dels procediments democràtics i racionals de l’acció comunicativa, dissoldre els conflictes enraonant plegats fins a arribar al consens. D’acord amb la segona visió, els Grans Relats han estat superats i la política ha de jugar amb el relativisme dels diferents punts de vista que competeixen al marge del Tribunal de la Raó. Per un camí o per l’altre, hem arribat al final de la Història, que és aquell moment en què la revolució no és ni necessària ni possible.

Cada frase de les tesis de Benjamin xerrica contra aquest conformisme descregut. Concebudes després del pacte Molotov-Ribbentrop, Benjamin s’adona que la fe cega en el progrés que s’havia apoderat dels epígons marxistes, especialment la socialdemocràcia, era l’enemic més perillós. A les tesis, Benjamin intenta demostrar que l’ahir i el demà sempre estan oberts, que la Història mai explica el passat “tal com va ser realment”, sinó que cal apoderar-se de la dimensió subversiva que sempre acaba “edulcorada, obliterada o negada pes historiadors oficials”. Només el materialisme permet veure la ferida del món amb objectivitat, però només la fe ens dona la força subjectiva per tancar-la.

Per què la revolució necessita la Història? Entrant a la tercera dècada del segle XXI, la política sembla atrapada entre determinismes. El big data, les “lleis” del mercat, la por de les classes mitjanes... La prosa incandescent de Benjamin i l’exegesi rigorosa però esperançada que en fa Löwy demoleixen tant el cofoisme gris de la ideologia del progrés com el nihilisme dels feixistes i els postmoderns. La lluita per l’emancipació sempre és una aposta que la raó no pot garantir que sortirà bé. La filosofia de Benjamin ens ensenya que la Història, que és material i mística alhora, conté el coratge per travessar les flames. Com diu la tesi VI: “El do d’encendre en el passat la guspira de l’esperança resideix només en l’historiador que està impregnat de la idea que ni tan sols els morts no estaran segurs davant l’enemic, si venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer”.