Patronatge i dignitat

Recorda el mític estudiós del cànon Harold Bloom que a l’Anglaterra isabelina l’estatus personal dels actors era similar al dels captaires i la gent de baixa condició. Doncs bé, ja som altre cop als carrers de Stratford, amb els actors/artistes que depenen necessàriament del patronatge i la benefactura política, ara que encara estem a la Quaresma. La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, emulant la de Madrid (en pols ideològics oposats), ha anunciat la concessió d’ajudes directes a la “compra d’art actual de creadors residents”. S’especifica que la suma, 600.000 euros, “es destinarà no a la compra d’una obra o dues, sinó que es repartirà perquè beneficiï el major nombre d’artistes” i així alleugi per uns moments les seves desgastades butxaques i per extensió un sector (un dels molts) afectat per la crisi sanitària.

Estem davant l’horitzó de successos de la imaginació política i no sembla que hi hagi gaire d’interès a buscar altres fórmules que no sonin a aquesta pràctica conventual del sopar de duro, en lloc d’invertir els recursos públics i obrir futurs en què qualsevol creador pugui prosperar i conservar la seva autoestima (projectes a l’espai públic dels quals gaudeixi també la ciutadania, beques d’estudi a l’estranger...) i no, com possiblement passi, que les obres adquirides acabin sepultades sota d’altres dins un magatzem.

La memòria sempre és còmplice de l’argument. El pintor i agitador cultural Josep Maria de Sucre (1886-1969), anarquista de llinatge aristocràtic amic de músics i pintors (Albéniz, Granados, Casals, D’Ors, Picasso), es guanyava la vida com a oficial criminalista als jutjats de Barcelona fins que, el 1923, Severiano Martínez Anido (militar corunyès que va ser governador civil de Barcelona) el va acomiadar de resultes de les seves simpaties amb un grup d’anarcosindicalistes detinguts. Va buscar feina en altres oficis més il·lustrats, es va dedicar a l’escriptura i va arribar a president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, sent actiu animador de les presentacions d’artistes en les galeries Dalmau i Parés. Durant la Guerra Civil i després, va patir autèntiques calamitats fins que l’Institut Francès el va contractar per organitzar debats i mostres i aconseguir beques d’estudi a París destinades a artistes catalans (el cercle de Dau al Set va ser un dels molts beneficiats) que no veien futur dins de la cultura confessional franquista. Anys més tard, se li va reconèixer la patriarcalitat en el desenvolupament de la pintura catalana i la seva “contribució a l’educació estètica del públic de la seva ciutat natal”, però va quedar penosament palesa la ingratitud dels artistes als quals va ajudar a créixer.

El cas de De Sucre activista cultural és oli en un llum per fer una reflexió sobre el que veritablement necessita Barcelona; en aquest sentit, l’obtenció de la seu de la Manifesta 2024, aconseguida amb i des de la Barcelona metropolitana, no deixa de ser una bona notícia.

Sobre el De Sucre artista, se’n poden veure unes poques pintures a la col·lectiva de la galeria Marc Domènech, barrejades entre un revolutum sentimental d’escultures, dibuixos i gravats disposats per famílies. L’arc cronològic de l’exposició Aquelles petites coses III abasta més de cent anys, des de les primeres avantguardes al contemporani: De Chirico, Gargallo, Estaven Vicente, Saura, Dubuffet, Bechtold, Lipchitz, Clavé, Gleizes, Apel·les Fenosa, Torres García, Zoran Music, Tàpies, Ponç, Hernández Pijoan, Gubern... És en aquestes exposicions tan ben travades on els directors de museu poden trobar obres per omplir els buits de les seves col·leccions; seria una manera de no ferir la sensibilitat de contribuent i, per extensió, la dignitat dels artistes.