‘Helvètica’ o com dissenyar un interruptor

Sobre arquitectura domèstica hi ha un munt de propostes televisives. Des de programes que et fan la casa nova a d’altres en què els propietaris han de triar entre comprar una casa o refer la que ja tenen. Només al catàleg de Netflix, trobem títols tan insinuants com: Reformas para todos los bolsillos, Interior Design Masters, Grand Designs, Casas alucinantes, Minicasas de ensueño, Stay Here o Libre de hipotecas (si s’opta, un cas, per viure en un autobús).

En un d’aquests, Las más extraordinarias casas del mundo (es pot veure també a La 2), dediquen un reportatge a la casa que la xef de Les Cols, Fina Puigdevall, té a la Vall de Bianya. És una esplèndida obra d’art, habitable, de l’equip d’arquitectes d’Olot RCR. El més fatigant del programa és que no es fa cap impugnació, ni gran ni petita, de les cases, que es visiten amb la boca oberta. Curiosament, en el cas del treball de RCR es manifesta una lleu sospita sobre la comoditat d’un llit que cal desplegar del darrer esglaó d’una escala.

Lluny d’aquests productes, el circuit català de TVE ha estrenat un espai dedicat al disseny. Cada capítol tracta un tema: el color, la tipografia, el grafisme... És Helvètica. Tot i ser una introducció, orienta prou sobre el tema tractat. És bàsicament un programa divulgatiu. Per exemple, el dedicat a la il·lustració, amb un missatge insistent: animar l’espectador a no deixar de dibuixar després de la infantesa. Un defecte, les píndoles temàtiques —més d’una— són massa breus i llisquen sobre l’assumpte que tracten. Hi ha com por de cansar.

La periodista Flora Saura, la il·lustradora Júlia Solans i Òscar Dalmau es reparteixen els papers. Saura condueix el programa, Solans fa un breu peça divulgativa/conceptual i Òscar Dalmau, que l’any 2019 va publicar un llibre d’imatges sobre l’arquitectura i les arts aplicades de Barcelona, fa una entrevista. Definidora de l’ànima del programa és la que va fer al venerable André Ricard, que mira el seu ofici com el d’uns fabricants de pròtesis que completen les nostres insuficiències amb petites ortopèdies. La seva explicació de com va dissenyar un interruptor va ser una classe magistral de la seva saviesa i tarannà: un interruptor el mires quan el compres, va explicar. No el tornaràs a mirar, però el tocaràs cada dia, i per això a l’hora de pensar-lo és més important el tacte que la vista.

Un safari tipogràfic per Barcelona, una explicació sobre l’energia dels colors, una definició de què és el disseny (“donar forma a una funció”, Pilar Vélez) han estat alguns dels bons moments del programa. Helvètica acostuma a triar dissenys ben resolts. Va esmentar, per exemple, el setrill que no degota de Rafael Marquina, que és en tots els catàlegs de l’excel·lència. Més rarament es practica la crítica amigable. N’és un cas l’espremedor de Philippe Stark, que no sé si escorre bé les taronges, però resulta una escultura simpàtica. A Stark el vaig entrevistar l’any 1987 i ja aleshores pràcticament no tenia despatx. Treballava entre París, Nova York i Tòquio amb un equip molt reduït, des de casa i fent anar el fax. Rebutjava formular conceptualment el seu estil. “El meu únic estil”, em deia, “és la llibertat de crear quan, on, com i per a qui jo vulgui”. No sé si encara és veritat, però sí que busca la sorpresa sistemàticament.

Al programa, Solans va reivindicar els deu principis del bon disseny formulats per Dieter Rams: innovador, útil, estètic, comprensible, discret, honest, conseqüent en els seus detalls, de llarga vida útil, sostenible i mínima expressió. També són els principis d’Helvètica. 13 capítols. N’han fet cinc.

Helvètica. Dilluns a La 2.