Política entre paraules i piròmans

El lúcid periodista Jaume Barberà ens estalvia haver de repetir el càlcul numèric. El 14-F podien votar 5.368.881 electors, però ho van fer un total de 2.874.610, amb 24.021 vots en blanc i 40.996 nuls. És a dir, va votar el 53,54% del cens. Els partits independentistes van obtenir 1.494.382 vots, el 47,33% del total. Bé, si hi sumem els vots del PDeCAT (que no va obtenir cap escó) arribem a la xifra del 51,14% del total. I al final va votar per la independència el 26,98% del cens electoral de Catalunya. Per verificar tot això n'hi ha prou amb la calculadora d'un telèfon mòbil. I diumenge vam poder veure la Sra. Paluzie, líder de l'ANC, afirmar que es donen les condicions per proclamar la independència, o, compte amb el matís, per “avançar cap a” la independència. La bandera espanyola segueix a la part alta del Palau de la Generalitat, com sempre, sense que cap president, ni Mas, ni Puigdemont, ni Torra, l'hagi despenjat, ni hagi sortit al balcó a proclamar el que fos. La Sra. Paluzie es creu el que diu? És un cas molt clar de “dissociació cognitiva”. Les xifres et diuen una cosa, i responen a la realitat. Com diu la dita: “Els fets o han succeït o no han succeït”, pel que fa a les seves causes i sobretot els seus efectes, els debats donen per a molt, és cert. I aquí estem davant d'un cas flagrant de voler colar-nos uns alternative facts (fets alternatius) que no poden existir. Fins aquí, les xifres, com a mitjà d'ancorar-nos en la realitat.

Però el problema llisca cap a un altre territori, el de la relació entre les paraules i la realitat, i això ja són figues d'un altre paner. És a dir, el llenguatge. La política, massa sovint, no s'acaba d'avenir amb el principi de veracitat, per això les ciències socials ens donen tan mala vida. Crida l'atenció la pèssima reputació que té la paraula política (i per derivació “els polítics”) en el llenguatge popular. Tal polític és enxampat en plena Gürtel (o qualsevol altra causa de naturalesa semblant), dirà que és víctima d'una “maniobra política”; o darrere d'una determinada iniciativa governamental o d'un o altre partit polític, se'ns dirà que hi ha "interessos polítics". I, en canvi, la paraula democràcia (i els seus derivats: democràtic, democratització, etc.) tenen una salut excel·lent, una reputació immillorable. Ningú acusa els seus adversaris polítics de moure's per “interessos democràtics”, o coses per l'estil. Al contrari, aquí hem tingut un llarg “procés” en el qual tot i qualsevol cosa podia ser legitimada perquè es derivava d'un “mandat democràtic”. De qui? Dels electors? Del dret de participació política a través d'eleccions en el marc legal previst a aquest efecte? Ni pensar-ho; la força, mal utilitzada, del terme democràcia és tal que converteix en cendres tot el que toca: la Constitució, l'Estatut, les lleis, els reglaments i el que faci falta. Com el “dret a decidir”, segons els seus promotors.

Ara bé, el salt de l'àngel d'aquesta distorsió entre paraules i fets l'hem vist en les últimes dues setmanes, entre incendis, destruccions i un intent d'homicidi d'un agent de la guàrdia urbana. La nostra classe política s'ha dividit en dos, els que estan condemnant els fets (però amb retard de molts dies), i els que segueixen fent contorsions lingüístiques inversemblants (campió dels pesos pesants, la CUP) en la seva “política-vudú”. Com que som “revolucionaris” (la CUP), no podem dir que la culpa no és del “sistema”. Ah! Una altra paraula maleïda que té una salut excel·lent… Ciutadà, has de saber que la paraula sistema et proveirà d'un placebo de teoria social, serveix per a tot, i et permet entendre que pots cremar mitjana Barcelona, però això no és res comparat amb “la insofrible injustícia que pateixen els joves”. Quins? Una nova versió de la cançó “no ens representen” com a excusa per assaltar institucions, aquestes sí, democràtiques. Jo puc saber quanta gent representa cadascun dels vuit partits presents al Parlament, amb total exactitud, i tornem a la realitat de les xifres. Després, nit rere nit, primer es manifesten uns milers (no gaires més) i al final, barra lliure de violència. Una noia italiana ha intentat (presumptament?) cremar un agent policial dins del seu vehicle, vam poder veure-ho a la televisió. Dels altres detinguts, tres italians més i una francesa, això es diu “turisme revolucionari”. Passa aquí i a molts altres llocs. Les nostres democràcies no tenen bona salut.